Federalisme i sobirania

Quan es va mani­fes­tar la crisi de l'imperi espa­nyol, a començaments del segle XIX, i esde­vin­gue­ren els pri­mers brots d'insurgència armada a les colònies ame­ri­ca­nes, els interes­sos d'aques­tes es divi­di­ren en dos cor­rents: el més fort, al prin­cipi, era l'auto­no­misme, que no gosava pren­dre un decisió radi­cal; per altra banda esde­vingué un inci­pi­ent inde­pen­den­tisme abraçat pels més incon­for­mes.

De fet, a par­tir del 1812, en pro­cla­mar-se la Cons­ti­tució de Cadis, que con­cedí una par­ti­ci­pació limi­tada en el seu govern par­ti­cu­lar a les “províncies d'ultra­mar”, tot feia creure que esde­vin­dria la concòrdia, i fins que fins i tot els insur­gents accep­ta­rien el nou ordre.

Qui va enre­dar la troca va ser Fer­ran VII quan va tor­nar de la seva presó a França i, el maig de 1814, va abo­lir tots els acords de les reei­xi­des corts, i donà l'ordre que tot tornés a que­dar com estava abans de l'any 1808. D'aquesta manera va dei­xar molt clar el que molts cata­lans que abraçaren el fede­ra­lisme han anat des­co­brint: “que no hi ha res a fer amb aquesta gent”. A par­tir d'ales­ho­res es començà a radi­ca­lit­zar la situ­ació i l'inde­pen­den­tisme s'acabà con­so­li­dant com a vocació majo­ritària del que ara se'n diu “les for­ces vives”, fins a la con­su­mació de la inde­pendència l'any 1821.

No em puc treure aquesta història del cap quan penso en l'evo­lució cata­lana dels dar­rers anys, ni tam­poc les freqüents dis­cus­si­ons al men­ja­dor de casa entre el meu pare, un home molt emo­tiu i d'escassa for­mació política, i el meu oncle Martí Rou­ret, amb més estu­dis i una impor­tant tra­jectòria repu­bli­cana. Ambdós molt cata­la­nis­tes, però l'un inde­pen­den­tista com­plet i l'altre més tole­rant a favor d'un fede­ra­lisme res­pectuós.

La vida de Rou­ret va ser molt ines­ta­ble a Mèxic i les seves visi­tes a casa de la seva ger­mana eren molt irre­gu­lars, però, això sí, sem­pre ben­vin­gu­des. La veri­tat és que era un home enci­sa­dor i dinàmic que repre­sen­tava una festa per tots quan venia.

No és rar doncs que jo hagi for­mat com calia quan li va arri­bar l'hora, l'any 1968: molt de temps al cos­tat del seu llit, cons­ci­ents ambdós que ja se n'anava, vàrem par­lar de mol­tes coses men­tre esperàvem el fatal desen­llaç. Una nit que dor­mi­tava ja donant mos­tres que aviat esde­vin­dria el final, cap allà a les dotze, es des­pertà i em va fer l'efecte que es revi­fava.

“Noi –em digué–. No m'has pre­gun­tat mai res de les dis­cus­si­ons que tenia amb el teu pare.” No calia afe­gir res per saber del que es trac­tava.

“No”, li vaig dir. Pot­ser perquè volia coin­ci­dir amb tots dos. No era veri­tat, però no volia dir-li res que no li agradés.

“No t'enga­nyis”, em va dir. “Sàpigues que ara estic con­vençut que ell tenia tota la raó.”

Em va dei­xar tot parat. Molt català, com era, amb tendències soci­als d'esquerra bas­tant mar­ca­des, de les quals em vaig nodrir, al moment de la mort reco­nei­xia el seu error de supo­sar que el fede­ra­lisme era pos­si­ble amb els espa­nyols.

Sense saber quÈ dir-li, només li vaig prémer la mà i, a poc a poc, es va anar endor­mis­cant fins que, en un moment donat, vaig sen­tir-li la ranera i la con­vulsió final.