Bola de neu

Al pri­mer cop d'ull costa de creure, però és així: el con­sens científic avui dia és que el nos­tre pla­neta ha pas­sat per estats de bola de neu, i no un sol cop, sinó unes quan­tes vega­des. Un estat de bola de neu és aquell en què la Terra es troba total­ment glaçada de pol a pol. Vista des de l'espai, es pre­sen­ta­ria com una bola com­ple­ta­ment blanca, amb una apa­rença sem­blant a la que té avui dia Europa, la lluna glaçada de Júpiter. La tem­pe­ra­tura mit­jana al pla­neta seria com la d'ara a l'Antàrtica, uns -50 ºC, i als pols la tem­pe­ra­tura a l'hivern arri­ba­ria als -100 ºC. El con­sens que exis­teix amb relació als estats de bola de neu es bifurca en dos cor­rents: els que cre­uen que el pla­neta va que­dar com­ple­ta­ment glaçat (hard snow­ba­llers) i els que cre­uen que, com a mínim a l'equa­dor, hi hau­ria hagut una mica d'oceà sense glaçar (slush­ba­llers –slush, ‘neu pasta'–).

I com s'arriba a un estat de bola de neu? Doncs un can­di­dat molt pro­ba­ble és una reducció de CO2 a l'atmos­fera, més enllà d'un cert llin­dar. Gràcies a l'efecte hiver­na­cle, el CO2 pot ser con­ce­but com una manta per al pla­neta: com més CO2 a l'atmos­fera, més gruix té la manta pla­netària, i més efecte hiver­na­cle i més calor. I, en sen­tit invers, com menys CO2 a l'atmos­fera, menys gruix té la manta pla­netària i, final­ment, menys efecte hiver­na­cle i més fred. Aquesta reducció de CO2 i tem­pe­ra­tu­res por­ta­ria un aug­ment gra­dual del fred i del gel als pols. Alhora, aquest aug­ment del gel també pro­voca una reducció de la calor absor­bida pel pla­neta, en reflec­tir de tor­nada cap a l'espai una fracció més gran de la llum solar inci­dent, a causa del seu color blanc. El fet que faci més fred porta més gel, i el fet que hi hagi més gel porta encara més fred. Un cop la capa de gel arriba a menys de 30 graus de l'equa­dor, lla­vors el progrés del gel és inde­tu­ra­ble fins que tot el pla­neta queda glaçat.

Però, un cop s'hi ha arri­bat, com se'n surt? Què fa que aquest estat de bola de neu no per­duri per sem­pre? I la res­posta seria: un aug­ment molt con­si­de­ra­ble de la quan­ti­tat de CO2 a l'atmos­fera. El balanç de CO2 a l'atmos­fera, en absència de la influència humana és, en essència, una història d'equi­li­bri entre la reti­rada de CO2 de l'atmos­fera, pro­vo­cada per l'erosió de roques de sili­cats, i l'apor­tació de CO2 a l'atmos­fera, a través de l'acti­vi­tat erup­tiva dels vol­cans.

La reti­rada per erosió es veu influ­en­ci­ada per la tem­pe­ra­tura: a més tem­pe­ra­tura, més erosió i més reti­rada de CO2, i vice­versa. O sigui que, en un món glaçat, amb mol­tes menys roques a l'abast de la mà, i amb una reti­rada de CO2 per erosió molt fre­nada a causa de les molt bai­xes tem­pe­ra­tu­res, tot el CO2 que entrés a l'atmos­fera a través de l'acti­vi­tat dels vol­cans s'hi ani­ria acu­mu­lant. I s'hi ani­ria acu­mu­lant fins a arri­bar a un punt en què la con­cen­tració aug­mentés tant (uns 400 cops més CO2 que el que tenim ara) que es generés un efecte hiver­na­cle impres­si­o­nant. Tant que ales­ho­res el des­gel seria també inde­tu­ra­ble fins a alli­be­rar el pla­neta del man­tell gelat.

I, per aca­bar, com es manté la vida a través d'una bola de neu? En el nos­tre món actual veiem que a l'Antàrtica hi ha eco­sis­te­mes de micro­bis que són ope­ra­tius, per no par­lar dels oasis d'escal­for que es tro­ba­rien als punts pro­pers als vol­cans en fun­ci­o­na­ment, o de l'opor­tu­ni­tat pro­por­ci­o­nada per esquer­des al gel que obris­sin els oce­ans al con­tacte amb l'atmos­fera. Per tant, la con­tinuïtat d'unes cer­tes for­mes de vida resis­tents està garan­tida, però és ben cert que un tal estat del pla­neta era­di­ca­ria qual­se­vol bios­fera exis­tent al pla­neta.