Fornas i companyia

Una de les pri­me­res coses que apre­cies en par­lar amb tes­ti­mo­nis de la República, de la guerra, de la post­guerra i de l'exili és com d'acla­pa­ra­dor i ter­rorífic va ser el silenci impo­sat per la dic­ta­dura fran­quista. Hi ha mol­tes històries i molt dife­rents, amb mati­sos i tota la com­ple­xi­tat del món –això tam­poc ho hauríem d'obli­dar. Però totes les històries tenen un punt de tro­bada: els seus pro­ta­go­nis­tes s'hi han aca­rat i han superat aquest ter­ror del silenci. Nosal­tres, al cap de 75 anys, sabem què sig­ni­fica, què pres­su­posa, la por ner­val que tra­vessa gene­ra­ci­ons i famílies i, per tant, som­nis i fites? L'incons­ci­ent col·lec­tiu del país, té iden­ti­fi­cat el pes d'aquest silenci? Té assu­mida la com­ple­xi­tat del con­flicte i el que suposa el des­as­tre huma­ni­tari, social i cul­tu­ral de l'exili?

Per a tan­tes pre­gun­tes no tinc gai­res res­pos­tes. Però sí que tinc dues cons­ta­ta­ci­ons. La pri­mera: quan con­sul­tes obra memo­rialística d'aquest període sem­pre hi ha un nom que es repe­teix. És el de Josep For­nas, el fun­da­dor de Pòrtic, un visi­o­nari que als anys setanta es va fer un fart de res­ca­tar veus que esbar­de­lla­ven el silenci: Grau i Via­der, Xam­mar, Bladé i Desum­vila, Miquel Joseph... Tal com em deia l'altre dia Maria Bohi­gas, res­pon­sa­ble de Club Edi­tor i ree­di­tora ara de Grau i Via­der, “en For­nas merei­xe­ria un monu­ment”. Feta la pri­mera, anem per la segona cons­ta­tació. Vas a casa d'aquests tes­ti­mo­nis i t'obren les por­tes i el seu relat per­so­nal. Però, a més de la seva gene­ro­si­tat, t'impres­si­ona una altra cosa: molts d'ells tenen una este­lada al balcó. No ho hem comen­tat ni els he pre­gun­tat res, tam­poc calia. Pot ser un super­vi­vent de la Lleva del Biberó o d'un bom­bar­deig, una nena refu­gi­ada a l'URSS... Si tots ells, des d'en For­nas fins a aquests tes­ti­mo­nis, han recor­re­gut aquest camí i avui, encara, es man­te­nen dem­peus, em pre­gunto què és el mínim a què ens obli­guen? Pot­ser a hono­rar-los i fer-nos-en dig­nes: lle­gint-los, ree­di­tant-los i reco­llint el seu mes­tratge.