Les regnes de l'agitació

A Espa­nya pas­sen coses curi­o­ses. Tra­dició obliga. Tan curi­o­ses, per exem­ple, com que sigui un sin­di­cat “d'extrema dreta”, com reco­neix tot­hom, qui faci anar de cor­coll els tri­bu­nals amb una allau de deman­des, denúncies, recur­sos i que­re­lles con­tra la dis­crepància. Bàsica­ment, naci­o­nal. L'ofen­siva de Manos Lim­pias no s'està fins i tot d'abor­dar la monar­quia, que deuen con­si­de­rar poc fia­ble. Que a Espa­nya sigui l'extrema dreta qui exer­ceixi sis­temàtica­ment d'acu­sació popu­lar és un feno­men que crida l'atenció. Tant com que sigui un par­tit que es podria situar en el mateix espai polític qui més alteri les ins­ti­tu­ci­ons en cro­ada patriòtica per­ma­nent. Ahir Unión, Pro­greso y Demo­cra­cia va acon­se­guir que el PSOE votés una moció al Congrés con­tra “el des­a­fi­a­ment sobi­ra­nista català”. Les reg­nes de l'agi­tació, doncs, estan en mans d'un front naci­o­nal que molt sovint recorda l'estil i les inten­ci­ons de règims pas­sats. Manos Lim­pias i Unión, Pro­greso y Demo­cra­cia són el que són. I hi ha poc més. El Par­tit Popu­lar i, encara més, el PSOE, hau­rien de refle­xi­o­nar. Els convé man­te­nir amb l'oxi­gen de la seva com­pli­ci­tat dos grups que només bus­quen la deses­ta­bi­lit­zació i la invo­lució? Ho fan. Agradi o no agradi als senyors popu­lars i soci­a­lis­tes, la imatge de la Marca España també –o sobre­tot– és això. Un pretès sin­di­cat i un par­tit polític que mar­quen el pas. Quan el PP i el PSOE vul­guin reac­ci­o­nar pot­ser una gran part de la soci­e­tat espa­nyola ja serà com Manos Lim­pias i Unión. Els convé? Sem­bla que sí.