Londres i la UE mouen fitxa

En els dar­rers dotze dies, el debat inde­pen­den­tista escocès ha expe­ri­men­tat un canvi de regis­tre prou sig­ni­fi­ca­tiu. Europa ha estret les files per posar bas­tons a les rodes a la pos­si­ble inde­pendència d'Escòcia. I, de retruc, perquè aquí sem­pre hi ha gar­ro­ta­des per a qui no com­brega amb els interes­sos de les grans can­ce­lle­ries i la burocràcia de Brus­sel·les, les aspi­ra­ci­ons democràtiques –en la mesura que vol­drien fer el que faran els esco­ce­sos– d'una part majo­ritària –per dir sí o no, tant és– de la soci­e­tat cata­lana, també n'han rebut.

Pri­mer va ser el movi­ment de Lon­dres. El minis­tre del Tre­sor, George Osborne, i el pri­mer minis­tre, David Came­ron, van repe­tir la set­mana pas­sada, de totes les mane­res pos­si­bles, que si Escòcia s'inde­pen­dit­zava no hi hau­ria unió monetària. Poc després, el diu­menge 16 de febrer, el pre­si­dent de la Comissió Euro­pea, José Manuel Durão Bar­roso –un dels pro­ta­go­nis­tes de la foto de les Açores i que sem­pre té el dit al gallet–, deia allò que Escòcia ho tin­dria “extre­ma­ment difícil, si no impos­si­ble”, per unir-se a la Unió Euro­pea en cas d'inde­pendència.

En política no hi ha mai coin­cidències. Dos i dos sumen qua­tre. I que el referèndum escocès pre­o­cupa la UE és evi­dent. I que el que passa a Cata­lu­nya fa ennu­e­gar més d'un, també. La lògica i la història sug­ge­rei­xen, doncs, que Lon­dres i Brus­sel·les (i Madrid també, tot i que dis­si­mula prou amb l'enre­nou de no res de Gibral­tar) actuen de manera coor­di­nada per posar fi als sepa­ra­tis­mes que reme­nen la cua a Europa. Els vec­tors de pressió actuen de manera coor­di­nada i el cer­cle es vol fer estret. És així, i no de cap altra manera, com cal lle­gir la pressió recent sobre Escòcia. I, de pas­sada, sobre Cata­lu­nya.

Per raons de prin­ci­pis gene­rals, aquí m'interessa més refe­rir-me a les decla­ra­ci­ons de Bar­roso –més o menys mati­sa­des després– que no pas a l'afer de la lliura ester­lina –qüestió tant tècnica com de volun­tat política–, perquè el que va dir el mem­bre del quar­tet de les Açores afecta espe­ci­al­ment els supo­sats fona­ments democràtics sobre els quals s'assenta la Unió Euro­pea.

Si Escòcia vota sí, i seguint l'Acord d'Edim­burg, Lon­dres reco­nei­xe­ria el nou estat i la resta de mem­bres de la UE, Espa­nya inclosa, no podrien no fer-ho. O sí? L'adhesió a la UE és oberta a qual­se­vol democràcia legítima i el referèndum del 18 de setem­bre serà inequívoca­ment vàlid. I vin­cu­lant, tant per a Edim­burg com per a Lon­dres, i per a Brus­sel·les. El paper de la Comissió, i això és el que Bar­roso no entén perquè cobra per no enten­dre-ho, con­sis­teix a infor­mar dels reque­ri­ments d'un estat can­di­dat i de si aquest estat els com­pleix o no. Escòcia, en qua­li­tat de mem­bre de la UE com a part del Regne Unit, els com­pleix i els com­pli­ria en cas de sí. Per tant, amb què amenaça l'home exac­ta­ment? Esmen­tar Kosova és embo­li­car-se en un labe­rint per la sang amb què té taca­des les mans des del 2003? Al Regne Unit, mal­grat tot, a ningú li entra al cap que Escòcia i Angla­terra mun­tes­sin un ball de bas­tons per una inde­pendència de més o de menys. Irlanda del Nord? Bé, després del procés de pau, i des del desem­bre del 1995, Lon­dres admet la pos­si­bi­li­tat que un dia l'Uls­ter s'incor­pori a la República d'Irlanda si els ciu­ta­dans del nord ho deci­dis­sin en referèndum. En volen més? Quant tri­ga­ria Escòcia a incor­po­rar-se a la UE? “Uf!”, deia Bar­roso. Però un informe del govern britànic ha admès que els estats nòrdics van com­ple­tar nego­ci­a­ci­ons en un màxim de dos anys. I, com recorda el pro­fes­sor Mic­hael Kea­ting, si Islàndia i Noru­ega ara sol·lici­tes­sin l'ingrés, serien a dins molt abans que Tur­quia o Sèrbia.

Què pas­sa­ria amb Cata­lu­nya? La Cons­ti­tució espa­nyola diu que el que ha unit Déu o el Par­la­ment cons­ti­tu­ent, els homes (els ciu­ta­dans) no ho poden tren­car. Però Bar­roso va avançar la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sor­ti­ria de la Unió Euro­pea si mai s'inde­pen­dit­zava. Per tant, adme­tent-ho, adme­tia també que això era pos­si­ble, refor­mant o no, tant és, la llei sagrada que ho nega de soca-rel.

Tot ple­gat exem­pli­fica com els estats, les maquinàries de poder, pres­si­o­nen i trac­ten de tallar la lli­ber­tat dels ciu­ta­dans als quals hau­rien de ser­vir i, final­ment, retre-hi comp­tes. Però la pressió, almenys en el cas escocès, de moment no sem­bla que hagi donat el fruit espe­rat. Les pri­me­res enques­tes fetes després que Lon­dres negués la unió monetària i que Bar­roso fes el boca­moll con­ti­nuen indi­cant un lleu­ger aug­ment del sí i un declivi pro­gres­siu del no.

Així, el que hi ha en joc a Escòcia no és, de fet, la inde­pendència d'una part de l'actual Regne Unit, perquè, de depen­dents, en segui­ran sent, vul­guin o no. El que hi ha en joc a Escòcia, i pot­ser pròxima­ment a Cata­lu­nya, és la força real dels ciu­ta­dans davant dels poders bru­tals amb majúscu­les. Després, i més enllà de qüesti­ons naci­o­nals, cal­dria, també, que els matei­xos ciu­ta­dans s'unis­sin, com s'unei­xen dar­rere ban­de­res de colors dife­rents, per modi­fi­car el veri­ta­ble ordre de les coses: ras i curt, el ter­ri­ble, injust i cada vegada més insos­te­ni­ble model econòmic en què vivim. Perquè cal ser rea­lis­tes, òbvi­a­ment, i dema­nar allò que és i serà del tot impos­si­ble.