Cadafalch & Co

Deia el pre­si­dent Mas que l'objec­tiu de la seva pre­sidència és “la síntesi de Macià i Prat de la Riba”. És a dir, avançar cap a la lli­ber­tat pal­pada per Macià acom­pa­nyada del “seny orde­na­dor” i cons­truc­tor de Prat. Al·leluia: aquesta era la gran assig­na­tura pen­dent del cata­la­nisme, i tot el que està suc­ceint, que està pro­duint-se i que va en bona marxa, res­pon jus­ta­ment a aquesta síntesi històrica. Veu­rem si Mas se'n surt, és a dir si ens en sor­tim tots ple­gats, però he arri­bat a la con­clusió que hi ha alguna cosa més històrica que estar a les por­tes de l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya: és veri­ta­ble­ment històric que algú hagi plan­te­jat aquesta síntesi. Aquesta hibri­dació. Mai vista fins ara.

El con­se­ller Santi Vila ha escrit aquest interes­santíssim arti­cle “Un bust per a Josep Puig i Cada­falch”, que és difícil de no com­par­tir en la rei­vin­di­cació: Puig i Cada­falch mereix un bust al Pati dels Taron­gers. Per carta de ser­veis, per sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal, per línia con­ti­nu­a­dora, per capa­ci­tat intel·lec­tual i per obra política, arqui­tectònica i cul­tu­ral. Però cal recor­dar que tot aquell sen­tit cons­truc­tiu de la Man­co­mu­ni­tat va ser esbor­rat d'una ven­tada per un llop ves­tit de xai ano­me­nat Primo de Rivera, que va ender­ro­car les matei­xes qua­tre colum­nes eri­gi­des a Montjuïc per Puig i Cada­falch men­tre aquest s'ado­nava (tard) del gran error que fou defen­sar el mili­tar. Això, tot i així, no és el més impor­tant: tots podem come­tre errors en un con­text d'alarma social. El que sí que va ser un error va ser l'aposta mode­radíssima que va con­ti­nuar adop­tant la Lliga després de la dic­ta­dura. Cambó es va equi­vo­car no ente­nent que el poble havia can­viat, i es va equi­vo­car tant que va sor­gir el “Visca Macià, mori Cambó”. I aquí és on vaig a parar: en els vis­ques i els moris. Aquest és el gran drama, ha estat el gran drama del nos­tre país. La divisió entre bon cata­la­nisme i mal cata­la­nisme. Entre radi­cals i mode­rats. I vinga matar-nos.

Allò que és històric del moment actual és, doncs, la pro­posta de síntesi. Per pri­mera vegada en cent anys de cata­la­nisme l'ordre, el seny i el sen­tit cons­truc­tiu van aga­fats de la mà dels som­nis, de la deter­mi­nació i de la valen­tia. Sem­bla impos­si­ble, però Mas encarna un esforç per con­den­sar seny i rauxa, i si ho acon­se­gueix tot es resoldrà bé. D'aquí ve la por dels con­tra­ris al procés: cre­uen que aca­ba­rem divi­dits, que no segui­rem els pro­ces­sos legals o que serem mal­des­tres als ulls del món. No: aquesta vegada Macià i Prat de la Riba (o Puig i Cada­falch) col·labo­ren estre­ta­ment. Per això jo hau­ria pre­fe­rit que el suc­ces­sor a la pre­sidència de la Man­co­mu­ni­tat fos Bofill i Mates, un home que també con­den­sava per­fec­ta­ment el sen­tit de l'ordre amb la radi­ca­li­tat ideològica. Però bé, la cosa va aca­bar com va aca­bar. La Lliga va merèixer pro­fun­da­ment, amb tota justícia i amb tota rotun­di­tat, per­dre davant d'una ERC que sí que havia con­nec­tat amb el car­rer. Per molt que els currículums de Macià i Com­panys fos­sin tan dis­cu­ti­bles, que ho són. Per fràgils que fos­sin les seves acci­ons, que ho van ser. Van pas­sar per allí quan tocava, i quan se'ls espe­rava.

He par­lat amb ells, amb Prat i amb Macià (al lli­bre Ara que no ens escolta ningú), i la con­clusió és clara: tots dos tenien raó. Unim-los, doncs, i que tre­ba­llin ple­gats. Fem des d'ara una nova for­nada de polítics que sin­te­tit­zin les dues ànimes. El car­rer ho agrairà sens cap mena de dubte.