Opinió

L'etern retorn

Malgrat la pressió social, la classe política catalana actual tampoc no sembla que estigui disposada a assumir el repte

L'apro­vació del nou pla hidrològic per part del govern espa­nyol i la nova enves­tida con­tra el cabal de l'Ebre té l'esfereïdora pro­pi­e­tat de col·locar el marc del litigi polític al mateix lloc on era fa quinze anys. El con­flicte de l'aigua, les agres­si­ons a la llen­gua, el dèficit fis­cal, la dei­xa­desa en les infra­es­truc­tu­res amb un cor­re­dor medi­ter­rani que con­ti­nua sense fun­ci­o­nar pels segles dels segles, l'etern retorn dels debats és una prova pal­pa­ble de la ino­perància de l'auto­no­misme, de la per­versió d'una Tran­sició que no va tocar l'estruc­tura pro­funda d'un poder asso­ciat a l'inte­grisme d'Estat, del fracàs d'una gene­ració de polítics a Cata­lu­nya que, també cal dir-ho tot, repre­sen­ta­ven la covar­dia, el temor i els auto­en­ganys que reg­na­ven en la soci­e­tat.

El balanç de gai­rebé qua­tre dècades de des­en­cen­tra­lit­zació ter­ri­to­rial ha estat mise­ra­ble, sobre­tot en ter­mes de reco­nei­xe­ment de la plu­ra­li­tat naci­o­nal i amb una per­ma­nent agressió a qual­se­vol intent de reforma que garantís un àmbit de decisió, una quota de recur­sos o una expressió de dig­ni­tat col·lec­tiva. Però la manca d'ago­sa­ra­ment dels nos­tres diri­gents té una part prin­ci­pal en la res­pon­sa­bi­li­tat de l'immo­bi­lisme. La Cata­lu­nya plena reque­reix una rup­tura i que con­ti­nuem atra­pats en l'esbar­zer de les matei­xes qüesti­ons posa de mani­fest que aquesta rup­tura no s'ha produït. El més inqui­e­tant és que, mal­grat la pressió social, la classe política cata­lana actual tam­poc no sem­bla que esti­gui dis­po­sada a assu­mir el repte.

Han sor­tit mili­ons de per­so­nes al car­rer dues vega­des per recla­mar la inde­pendència en mobi­lit­za­ci­ons que no tenen parangó a Europa, els resul­tats elec­to­rals con­fe­rei­xen una àmplia majo­ria de par­ti­da­ris d'un canvi de marc polític, però encara és hora que aquests diri­gents tra­cin una escletxa per la qual es pugui cop­sar la volun­tat de deso­bediència i de fun­dar un ordre nou. De moment la resistència no ha qua­llat en cap àmbit: ni en el de la llen­gua, ni en el de la retenció de recur­sos, ni en el de la defensa de l'auto­go­vern. Cada cop que es pro­du­eix una nova esco­mesa per part de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les el Par­la­ment i el govern de la Gene­ra­li­tat opten per pre­sen­tar un recurs d'incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat davant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que s'arren­glera amb la posició de la majo­ria espa­nyola per con­sa­grar una nova lami­nació de l'auto­no­mia. En altres parau­les: les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes encara no han dei­xat mai de con­fiar en la lega­li­tat espa­nyola, ni tan sols en un tri­bu­nal prin­ci­pal agent del fracàs de la reforma esta­tutària, ori­gen de la nova ofen­siva con­tra la llen­gua i dar­rera garan­tia de la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola.

Si després de dos anys d'ençà de la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre de 2012 i després de qua­tre de la mani­fes­tació de rebuig a la sentència de l'Esta­tut encara no s'ha produït cap insur­recció sem­bla molt poc plau­si­ble que ara s'esti­gui enfi­lant el camí per per­pe­trar-la. La volun­tat d'orga­nit­zar una con­sulta uni­la­te­ral con­tra el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol seria la pedra de toc, però fins i tot la set­mana pas­sada el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ja sem­blava insi­nuar a la sessió de con­trol que unes elec­ci­ons serien la res­posta al blo­queig de la con­sulta. Qui confiï que aques­tes elec­ci­ons alter­na­ti­ves (mal ano­me­na­des “ple­bis­citàries”) seran l'avant­sala d'una decla­ració d'inde­pendència que es pre­gunti si la majo­ria política, que ha estat incapaç de cele­brar un referèndum sense l'auto­rit­zació d'Espa­nya, serà capaç de decla­rar la inde­pendència con­tra Espa­nya i amb una comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que es man­tin­gui a l'expec­ta­tiva. En defi­ni­tiva, des de la ciu­ta­da­nia caldrà plan­te­jar a la classe política que con­corri en la pro­pera con­vo­catòria elec­to­ral si estan dis­po­sats a un canvi radi­cal o si hem de con­ti­nuar bre­gant amb el pla hidrològic, la immersió lingüística o l'espo­li­ació del vuit per cent del PIB per una llarga tem­po­rada i, pro­ba­ble­ment, amb la mateixa nul·litat de resul­tats de sem­pre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia