La mort d'un immortal

Dis­sabte vinent farà 75 anys. El dia 15 de març de 1939, a les 5 de la mati­nada, el món es va girar de cap per avall. Els mili­tars que s'havien rebel·lat con­tra el règim legítim aca­ba­ven de jut­jar el ciu­tadà Car­les Rahola pel delicte de rebelión mili­tar. Ell, que era un home de pau, havia estat sotmès a un con­sell de guerra. Ell, que no havia fet cap tort a ningú, era tin­gut per un ele­mento inde­se­a­ble. Perquè havia escrit tres arti­cles periodístics de civi­lit­zada dis­sidència, deien que havia alen­tado las masas a pro­lon­gar inútil­mente su resis­ten­cia. Ell, que havia inter­ce­dit per tants pre­so­ners, havia esta tan­cat a la presó. Ell, que havia escrit tot un lli­bre sobre la pena de mort, era con­dem­nat a la pena capi­tal. Ell, que havia omplert tants milers de folis, havia hagut d'ano­tar el seu tes­ta­ment espi­ri­tual en minúsculs papers clan­des­tins. Va ser afu­se­llat per un esca­mot de sol­dats, però la par­tida de defunció deia que havia mort per colapso cardíaco, ignorándose las demás cir­cuns­tan­cias. Veri­ta­ble­ment el món s'havia cap­gi­rat.

Josep Pla va dir, enigmàtica­ment, que la mort de Car­les Rahola era “increïble”. És tot el que es podia dir en aquell moment: la seva figura va ser envol­tada d'un silenci espès que va durar trenta-cinc anys. Final­ment, quan va ser mort el qui havia posat l'ente­rado a la sentència, vam poder girar el món i posar-lo del dret. Va ser l'hora de poder expli­car la seva vida, valo­rar la seva obra, denun­ciar la infàmia de la seva con­demna i mirar de repa­rar, amb tota mena de reco­nei­xe­ments i home­nat­ges, la ter­ri­ble injustícia de la seva mort, víctima només d'un supo­sat delicte d'opinió. Car­les Rahola va ser l'únic escrip­tor català exe­cu­tat pel fran­quisme exclu­si­va­ment pels seus escrits i, doncs, per les seves idees. 75 anys després, el mort reviu en monu­ments i car­rers, en pre­mis lite­ra­ris i guar­dons cívics, en ree­di­ci­ons, epis­to­la­ris i bio­gra­fies. Així es garan­teix la seva per­vivència en la memòria col·lec­tiva com una referència moral ine­lu­di­ble.