Un Nobel per a Putin

La ficció i la rea­li­tat són dues cares de la mateixa moneda i per això una mateixa acadèmia, la dels pre­mis Nobel, és la que esta­bleix cada any qui fa la millor lite­ra­tura del món i alhora qui fa més per la pau al món real. Gràcies al premi Nobel de Lite­ra­tura alguns lec­tors des­pis­tats hem cone­gut autors com ara Coet­zee, l'escrip­tor sud-africà que, inven­tant històries i per­so­nat­ges irre­pe­ti­bles, és qui millor ens ha expli­cat la rea­li­tat de violència i odi soter­rat en l'època poste­rior a l'apart­heid. L'art (i la lite­ra­tura) és dir men­ti­des per mos­trar pro­fun­des veri­tats huma­nes, recor­dava fa uns dies Manuel Cuyàs en aquest diari. I gràcies al premi Nobel de la Pau hem des­co­bert que la cosa també fun­ci­ona exac­ta­ment al revés: el món real s'expressa amb fets reals que con­for­men, final­ment, una gran mun­ta­nya de men­ti­des i dis­ba­rats, com ara esco­llir el pre­si­dent de la prin­ci­pal potència mili­tar, res­pon­sa­ble del major arse­nal atòmic del pla­neta i amb inter­ven­ci­ons arma­des en diver­sos punts del glo­bus, com el gran vale­dor de la pau i l'har­mo­nia mun­di­als. Amb aquests pre­ce­dents, que ara el pre­si­dent rus, Vladímir Putin, segueixi les pas­ses d'Obama i sigui can­di­dat al Nobel de la Pau no és cap broma de mal gust, sinó una manera encer­tada i literària de mos­trar la veri­tat pro­funda dels engra­nat­ges del món.

És pos­si­ble que Putin es quedi de moment sense premi, ja que ha de com­pe­tir amb més de dos-cents aspi­rants més. Però en aquesta vida, tant en la real com en la de ficció, mai no es pot donar un final per tan­cat: si un can­di­dat a pròcer mun­dial de la pau ha des­truït Txetxènia, ha engar­jo­lat can­tants de rock i empre­sa­ris opo­si­tors i està a punt d'ini­ciar una guerra amb Ucraïna, qui serà el guapo, per acadèmic i suec que sigui, que li negui el Nobel?

Per sal­var la cara podrien donar-li un altre Nobel: el de lite­ra­tura. Seria, però, el pri­mer cop que no el rep un escrip­tor, sinó un per­so­natge de ficció: Putin va aparèixer fa uns anys als ulls del món com un Iago shakes­pe­arià que es movia en la fos­cor de la cort de Ielt­sin, aquell vell Otel·lo tem­pe­ra­men­tal, i va pel camí de con­ver­tir-se, al final, en un Mac­beth que, com més poder obté ell o millor posició rela­tiva gua­nya el seu país, més vio­lent es torna, alte­rat per la por de per­dre'l. Que n'és de trista i peri­llosa la decadència dels impe­ris.