Històries per no dormir

Exac­ta­ment com i quan em va començar l'insomni
no ho tinc prou clar. Va ser la dècada dels cin­quanta. No dor­mia perquè no tenia son o perquè no tenia temps? Pel que fa a la síndrome de les cames inqui­e­tes (SCI) –traduït, és clar–, col·lega de l'insomni en un per­cen­tatge molt alt, sols puc dir que va ser uns anys, no molts, després. Fins on arri­ben els meus conei­xe­ments d'aquest pro­blema, molt més ampli del que sem­bla, amb sei­xanta anys de patir-lo i sen­tir comen­ta­ris gratuïts, aber­rants, de la cul­tura popu­lar del “diuen...”, o bé del “tinc un amic que...”, o “va bé pren­dre una mix­tura d'her­bes...”, o les opi­ni­ons mèdiques fins no fa massa anys, que nave­ga­ven en un núvol d'incer­tesa. En viat­jar per bona part del món, he par­lat amb espe­ci­a­lis­tes del sis­tema nerviós i cere­bral, psi­quia­tres i una segu­re­tat de diagnòstic, acom­pa­nyat de la pato­lo­gia dels dos pro­ble­mes, cau­ses i efec­tes dels matei­xos i, el més impor­tant, pro­ce­di­ment per curar-ho, no l'he vist o sen­tit mai. Fins on arriba el conei­xe­ment del cas, hom ha vist pal·liar-lo, però mai curar-lo.

Els anys sei­xanta, esgo­tats pro­ce­di­ments i medi­ca­ments, dis­po­sat a tot, vaig pres­tar-me a fer de cobai d'un grup mèdic que expe­ri­men­tava un fàrmac dit levo­dopa –habi­tual en la malal­tia de Parkin­son–, en una cone­guda clínica bar­ce­lo­nesa. L'expe­ri­ment fra­cassà i, en ple deliri incon­tro­la­ble, sols l'anestèsia acon­seguí cal­mar-me i que retrobés en 48 hores d'immo­bi­li­tat, l'estat habi­tual. Vaig sor­tir-ne força desa­ni­mat. La clínica i tres dels qua­tre met­ges pro­mo­tors de l'expe­ri­ment ni par­la­ren d'hono­ra­ris. Un m'envià la minuta, que vaig retor­nar amb el cone­gut afe­git, apte per a aques­tes oca­si­ons: “Doc­tor Pen­ques: NPI”.

He pas­sat els 35 anys més actius de la meva vida donant l'opor­tu­ni­tat de fra­cas­sar a pro­fes­si­o­nals, amics i fàrmacs cone­guts. És evi­dent que he sobre­vis­cut. Fa uns dotze anys, en obser­var que els malalts de Parkin­son que pre­nien un deter­mi­nat fàrmac millo­ra­ven tant de l'insomni com de l'SCI, s'ini­ci­a­ren pro­ves i es cons­tatà l'efec­ti­vi­tat del pra­mi­pe­xol, entre els afec­tats. El 2004, comer­ci­a­lit­zat el fàrmac Mira­pe­xin amb pra­mi­pe­xol, s'inicià la lluita. Dormo poc, però prou, i la inqui­e­tud ner­vi­osa de les cames l'he con­tro­lada. Els afec­tats faran bé d'evi­tar seure en seients estrets, volar en seient entre dos, for­mar part d'una mul­ti­tud atapeïda, assis­tir a espec­ta­cles sense conèixer el pro­grama, veure pel·lícules de més de dues hores, seure a taula sense gana, assis­tir forçats a actes, pas­sar calor per excés de roba, espe­rar entre plats als res­tau­rants o escol­tar el par­la­ment reial nada­lenc.

Tot i ser un bon conei­xe­dor de la casuística –no pas mèdica– del pro­blema, no he pogut acla­rir mai si són una o dues afec­ci­ons dis­tin­tes. Si sols és una, és l'SCI la que pro­du­eix l'insomni o és l'insomni el que pro­du­eix la síndrome SCI? I si són dues, viuen apa­re­lla­des, sepa­ra­des o en un
feliç, llarg i pro­duc­tiu matri­moni? Ah, dic jo.