Viure sense tu
‘Bellezza'
Truco al gran Manuel Cuyàs per dir-li que ja he fet els deures, i que finalment he pogut anar a veure l'oscaritzada La grande bellezza de Paolo Sorrentino. La pel·lícula on tot és gran, i que protagonitza el gran actor Toni Servillo, que Temporada Alta va dur a Girona ja fa uns mesos. Li truco per saber què li ha quedat en la memòria, ell que la va veure la setmana de l'arribada a la cartellera, ja fa uns mesos, també. Diu que és la millor pel·lícula que fan ara mateix a Barcelona. Em parla de la incomunicació, d'Antonioni, de la Dolce Vita i de la Ramona i el seu nu, i de l'embolcall, i la música, i del tot que fa que aquesta pel·lícula l'hagi atrapat.
El nét del pirata m'explica per la seva banda que ha tingut una vetllada de vins, d'entre bons i els més bons. Aixeco el cap cap al sostre i veig el mar, movent-se com el vi es devia moure en la copa de Cuyàs. Una immensitat, com el mural que pinta a cops de pot de colors una nena que surt a la pel·lícula de Sorrentino. I que fa el mateix exercici de Yasmina Reza a Art. Tots milionaris davant aquesta vibració inexpressable.
Però al final el que em ronda pel cap, a més de la bellesa dels cossos nus, del Colisseu, de l'impacte de cada imatge crepuscular d'aquesta Roma festiva, és el pas del temps. També parla d'això la vida de novel·la de Jep Gambardella, el personatge de Servillo, que ja ha fet 65 anys. Sense arribar al pas biològic, em quedo en el pas dels dies. De quin és el moment de veure una pel·lícula, una obra de teatre, de llegir un llibre, d'escoltar un disc? Just quan s'estrena, o es publica? Estarem més carregats de raons i melodies que si ho fem més tard? De si recuperem les pel·lícules gràcies als Oscars, o a un DVD? L'aventura de la vida, la seva bellesa, és inabastable, una escala que costa de pujar, com la de Sant Joan del Laterà. Per tant, mirem d'anar construint la nostra grande bellezza particular al nostre ritme, segur que aquests moments, pessics, ens quedaran en la memòria.
