Opinió

Qui lidera?

Queden pocs mesos perquè tot esclati, i cal insistir-hi: després del Big Bang, o guanyem tots o perdem tots

El procés el lidera el pre­si­dent Mas. Convé dei­xar clar això d'antuvi perquè “la gent”, “el poble” o l'ANC o Òmnium són agents impres­cin­di­bles, però el lide­ratge sem­pre s'encarna en una per­sona que va al cap­da­vant. Aquesta per­sona podria ser una altra, fins i tot pot ser que hi hagi mol­tes per­so­nes que coli­de­ren a l'ombra, però de manera explícita i clara per al país i per a tota la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal només hi ha un líder que resu­meix, ges­ti­ona i admi­nis­tra la part política (pràctica) de tot ple­gat: Artur Mas. Això no el fa automàtica­ment millor que altres líders polítics, però li redo­bla la res­pon­sa­bi­li­tat i el mèrit. Per dir-ho clar: si fra­cassa tot, oi que tot­hom el mirarà a ell? Doncs bé: tot allò que es fa bé sobre aquest moment polític històric també s'ha d'adju­di­car prin­ci­pal­ment al seu lide­ratge, al seu fer, al seu no fer o al seu dei­xar fer. Crec que això no costa gaire d'enten­dre.

Fa dies que parlo de vis­ca­ma­ci­ans i mori­cam­bons, com a càncer històric del país. I és que em pre­o­cupa molt: una cosa és que un par­tit cri­dat a lide­rar un procés no ho faci prou bé, i una altra és que en els mesos vinents hi hagi inne­ces­sa­ris cops de colze per fer-se amb el pro­ta­go­nisme de la història. No m'ha agra­dat el resul­tat de les nego­ci­a­ci­ons per a una llista única sobi­ra­nista a les elec­ci­ons euro­pees: no em con­ven­cen les raons. Com­prenc que són deci­si­ons difícils i que ges­ti­o­nar par­tits sig­ni­fica un joc d'equi­li­bris cons­tant, però si algun fan­tasma hem de fer fora de les nos­tres deci­si­ons futu­res ha de ser el del par­ti­disme. Més que mai, toca con­ver­gir i no des­plaçar. Es poden fins i tot per­do­nar càlculs elec­to­ra­lis­tes per a unes elec­ci­ons nor­mals, però no per al moment actual. No per al procés actual. Ho podem pagar caríssim, com ja ho vam pagar els anys 30.

Qui lidera? Prin­ci­pal­ment Artur Mas, a la pràctica una mica tots. Aquest mes de setem­bre que ve escla­tarà el nos­tre sis­tema, n'estic con­vençut: la impug­nació del decret de con­vo­catòria de la con­sulta sem­bla un fet, i a par­tir d'ales­ho­res qual­se­vol cosa pot suc­ceir. No es pot des­car­tar res, ni es pot pre­veure gran cosa. Entra­rem en una zona prèvia a la dimensió des­co­ne­guda, amb un xoc de legi­ti­mi­tats con­su­mat i una comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal posada en un com­promís. I una població que exi­geix ser con­sul­tada. Com que entrem en zona de ningú, pot ser temp­ta­dor pro­var d'arre­ple­gar els màxims rèdits cap a casa de cadascú. Serà un error històric imper­do­na­ble si això suc­ce­eix, i con­fio que tot­hom s'adoni que ni tan sols això seria un bon càlcul ego­ista. No seria dolent només per al procés: seria ful­mi­nant per a qui es pensi que amb això gua­nya alguna cosa, perquè el guany seria efímer i fràgil. Li va suc­ceir a Macià, que va tenir la glòria tem­po­ral i el fracàs en ter­mes pràctics: el resul­tat, un bon tes­ti­mo­ni­atge històric però un pro­jecte poc per­du­ra­ble. I ens toca fer, d'una vegada per totes, un pro­jecte per­du­ra­ble. Això no es fa des del par­ti­disme. Fer néixer un estat nou a Europa no pot ser cosa ni de l'esquerra, ni de la dreta, ni dels mode­rats ni dels radi­cals. Un estat per­du­ra­ble se l'ha de sen­tir seu una mica tot­hom, i això demana grans cen­tra­li­tats i si convé grans coa­li­ci­ons. Sense tram­pes ni covar­dies. Sense fias­cos inex­pli­ca­bles com el de la llista a les euro­pees. Sense creure, tam­poc, que el lide­ratge actual ha de ser necessària­ment un lide­ratge messiànic o etern. Sim­ple­ment: feina d'equip, repar­ti­ment del tre­ball com sem­pre va pro­po­sar Fran­cesc Pujols. Vostè ocupi's de l'ordre, jo m'ocupo dels ide­als. I ens repar­tim les tas­ques amb lle­ial­tat i sen­tit cons­truc­tiu, i quan hagi aca­bat tot ja ens bara­lla­rem pels nos­tres mati­sos.

Afor­tu­na­da­ment, crec que tots els qui obser­vem amb passió i impli­cació aquest procés estem con­fi­gu­rant una síntesi entre ide­a­lisme i prag­ma­tisme que pot evi­tar aques­tes temp­ta­ci­ons. Però que­den pocs mesos perquè tot esclati, i cal insis­tir-hi: després del Big Bang, o gua­nyem tots o per­dem tots. No n'hi haurà una altra. I no ho podrà arre­glar ningú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia