Que algú agafi la mà al PSC!

Si bé no he estat mai sim­pa­tit­zant dels seus cri­te­ris i filo­so­fia ja que sem­pre l'he vist com un sucu­lent sofre­git d'idees comu­nis­tes, mar­xis­tes i fins i tot cris­ti­a­nes de règim, la història sen­ti­men­tal de la seva gent i del seu esde­ve­nir per la geo­gra­fia política dels dar­rers cin­quanta anys, els ha ator­gat un reclam de cer­tesa, i és, pro­ba­ble­ment, per això que em dol la sag­nia de noms que aban­dona la doc­trina: Mara­gall i la seva esposa, Nadal, Tura, Ros, Cas­tells, Ernest Mara­gall, Marina Geli i un incomp­ta­ble nom­bre de gent anònima que aban­do­nada no tant pels líders –que no diuen res per la compte que els hi té– com per la doc­trina, i em com­mou veure aquest nom­bre de gent que ara resta a la vorera, per algú que els pren­gui la mà i els indi­qui el camí més pro­per al soci­a­lisme d'un bon prin­cipi, i és amb aquest sen­tit que he cer­cat algú que pugui apai­va­gar la volun­tat de saber per on ani­ran els trets...

Segons Nadal, el par­tit en un futur pro­per serà resi­dual, i mirant de prop l'actual líder no en tinc cap dubte. Pot­ser ja és el que toca en la teo­ria de l'etern retorn però de moment vénen magres! Tot i que el líder afe­gia sen­tir-se més “cen­trat” en la nova situ­ació i pot­ser final­ment li fun­ci­oni la gestió amb poca gent i fàcil de por­tar. No és una crisi de lide­ratge, de cap manera. Ernest Mara­gall ha esco­llit l'ombra de Jun­que­ras perquè, bàsica­ment, es més ampla i a Europa fa fred. S'ha per­dut l'essència d'un soci­a­lisme capaç de com­pe­tir i no a des­propósitos, amb el par­tit Alpha. Tot i que ara cos­ta­ria tro­bar un per­so­natge com Gallardón. Afi­nat com ell, vull dir. Per­fecte en apa­rença, nefast en polítiques i idees. Crec que la cire­reta l'ha posat el pacte amb els de Rosa Díez per aca­bar de con­fon­dre el per­so­nal. El bipar­ti­disme ago­nitza i a ningú li sobra un got d'aigua.

No és que al Par­tit man­quin bodies, d'aquests n'hi ha de totes les mesu­res i colors de cabells; el que manca és la filo­so­fia del pro­ducte, i és per això que després d'inves­ti­gar uns quants noms: Hume, Hoobs, Scho­pen­ha­uer, Leib­niz i fins i tot enre­dar-me en les matemàtiques de Ber­trand Rusell, he arri­bat a la con­clusió que el mis­satge s'hau­ria de refer a par­tir de les doc­tri­nes de Con­fuci, sí, pre­ci­sa­ment, el pri­mer filòsof xinès que va enllu­er­nar la sisena centúria BC.

S'havien per­dut les més bàsiques cre­en­ces en els déus i la divina auto­ri­tat. Ell viat­java a peu per tota la província de Lu al nord-est de la Xina i el seu èxit radi­cava en la pre­sen­tació de temes d'ordre i tro­bar las mane­res anti­gues de resol­dre els con­flic­tes. Ins­truïa els seus estu­di­ants amb els tex­tos clàssic xine­sos. A l'edat de 50 anys va ser ano­me­nat magis­trat de Zhongdu i per mèrits un any més tard ostentà el càrrec de minis­tre de justícia a la capi­tal Lu. Va crear un con­si­de­ra­ble ter­ra­bas­tall amb una admi­nis­tració de justícia, carac­te­rit­zada per la seva impar­ci­a­li­tat i la pràctica era­di­cació del crim orga­nit­zat. Ha dei­xat tota una doc­trina que és fàcil de resu­mir: “Esti­mar el poble, reno­var-lo moral­ment i pro­cu­rar que tin­gui els mit­jans neces­sa­ris per a la vida diària. Cal cul­ti­var la vir­tut per­so­nal i anar sem­pre cap a la per­fecció. Tant en la vida pri­vada com en la pública obser­var el camí supe­rior «el del Justo Medio». Tenir per objecte final la pau uni­ver­sal i l'har­mo­nia gene­ral.” Si bé sem­blen mis­sat­ges de sen­tit comú, apli­car el sen­tit comú en els moments actu­als és un avançament subs­tan­cial. I al PSC per con­tinuïtat històrica cal que algú li agafi la mà per fer un pas enda­vant.