Santa Espina

Dis­sabte pas­sat, 1.800 per­so­nes d'arreu de Cata­lu­nya acudírem a la repo­sició de La Santa Espina. L'endemà, 18.000 espor­tis­tes d'arreu del món par­ti­ci­pa­ren en la Marató bar­ce­lo­nina. Dos esde­ve­ni­ments com­pa­ra­bles en par­ti­ci­pació, si els valo­rem amb cri­teri pro­por­ci­o­nal. La ron­da­lla del 1907 aplegà un 10 per cent de per­so­nes en relació amb el nom­bre d'atle­tes atrets per la cursa. Són èxits que supera­ren expec­ta­ti­ves: la d'un con­cert de música històrica; la d'un esport de moda. Els mit­jans de comu­ni­cació, però, foren gasius a l'hora de fer-se ressò de La Santa Espina d'Enric Morera i Àngel Gui­merà. La sar­dana, covada a l'Empordà en plena Renai­xença i emblema del cata­la­nisme, no té bona premsa. Els cas­te­llers saben ven­dre's millor. Però no té sen­tit menys­te­nir els sar­da­nis­tes com­pa­rant-los amb ells. Són esplais popu­lars de diversa mena. La sar­dana és dansa i música, i per tant ritme, core­o­gra­fia, melo­dia, exer­cici físic i càlcul men­tal. Els cas­tells són un exer­cici gimnàstic i d'equi­li­bri. Els dos àmbits d'acti­vi­tat tenen valors comuns, a més dels específics: el de la soli­da­ri­tat, intensa en la pinya dels cas­tells; i el de l'aco­lli­ment, explícit en la rot­llana oberta a rebre qui vul­gui entrar-hi. No sem­pre es com­pleix la gran­desa ètica del sar­da­nisme: la d'obrir la rot­llana a tot­hom. Resis­tir-s'hi pro­voca des­a­fecció en els debu­tants. Cal enfor­tir el prin­cipi sar­da­nista cor­dial de les mans ober­tes. També cal con­rear una lite­ra­tura sobre sar­dana com la que poten­cia altres aires d'arrel popu­lar (jazz, tango, fla­menc).

Manca una crítica sar­danística que expli­qui estils, esco­les i períodes amb intenció, sen­si­bi­li­tat i eru­dició com ho fan comen­ta­ris­tes d'aquells altres sons. Sobre­tot ara, quan la sar­dana viu una època dau­rada, amb més com­po­si­tors i intèrprets que mai, i amb cobles que expe­ri­men­ten fórmu­les de fusió amb altres for­ma­ci­ons. Un jove assis­tent al con­cert de La Santa Espina, Eloi Blanc Cap­de­vila, digué que cer­tes parts ins­tru­men­tals d'aquesta obra evo­quen har­mo­nies de banda sonora de cinema. Posem la sar­dana en el marc de la cul­tura musi­cal con­tem­porània.