Tàtars de Crimea

Costa d'estar d'acord amb els tàtars de Cri­mea. Dels tàtars en par­lava Ramon Llull perquè es pen­sava que el podrien aju­dar en la seva lluita per convèncer l'islam. Tàtars en un cos­tat. Cris­ti­ans a l'altre. Els musul­mans al mig, com en un entrepà. Gràcies a aquest entrepà i a la seva Ars, la doc­trina infal·lible per convèncer infi­dels, Ramon Llull pen­sava que dei­xa­ria els musul­mans sense argu­ments quan hi pogués deba­tre. Fins i tot sem­bla que entre 1279 i 1283 va fer un viatge cap a la mar Negra, cap a Geòrgia i cap a Tartària per con­ver­tir, pri­mer, els tàtars i per afe­gir-los, tot seguit, al seu pro­jecte. Si va anar-hi, no se'n va sor­tir. No ho sabem del cert. Ell no en parla. Però pot­ser no hi va anar i pot­ser Llull tam­poc no va arri­bar a saber mai ben bé del tot què volia dir quan deia tàtars. Ho sabem avui? Pobles de parla tur­quesa que han anat des­plaçant-se de Sibèria cap a la plana russa. Viuen al Turk­me­nis­tan, a Cri­mea i a tants altres llocs. La majo­ria són musul­mans. Si ho veiés Llull! Però a Cri­mea no arri­ben ni a tres-cents mil. Van abs­te­nir-se en el referèndum de diu­menge pas­sat i, com que només són el 12% de la població, la seva abs­tenció va ser una anècdota. Fa una set­mana que en par­lem: la immensa majo­ria dels habi­tants de Cri­mea van anar a votar i van votar per inte­grar-se a Rússia. O per rein­te­grar-s'hi. Com els ucraïnesos, els tàtars no ho volen. Ara par­len de diàleg i de democràcia i de drets humans, s'opo­sen al resul­tat del referèndum invo­cant un ordre i uns prin­ci­pis que coin­ci­dei­xen amb l'ordre i amb els prin­ci­pis que defen­sen i que invo­quen també els ucraïnesos i amb els que defen­sen i invo­quen els del govern espa­nyol quan par­len del referèndum de Cata­lu­nya. Tenen una part de raó. Com tot­hom. És difícil no tenir-ne una part, però és impos­si­ble tenir-la tota. Avui, doncs, els tàtars de Cri­mea són a l'altre cos­tat de l'entrepà d'on som nosal­tres. Però hi ha entre­pans per a tot­hom. Ells també tenen el seu: Rússia i la Xina a un cos­tat, Kosova a l'altre. I més enllà, el Vènet i Escòcia i Cata­lu­nya, que volen votar. I Europa? No ho sabem. De fet, l'Europa que invo­quen no és només una Europa basada en el dret de les mino­ries, sinó també en el dret a votar. Cadascú, doncs, té el seu entrepà. Els tàtars. I els ucraïnesos. I els euro­peus. I els espa­nyols. I els cata­lans, com vostès o jo. Cal­dria dia­lo­gar. Segur que sí. Si no fos que és impos­si­ble tenir un diàleg amb qui nega a uns altres poder arri­bar a ser el que ells ja són. Pobres tàtars! I pobres euro­peus! Tan sen­zill com seria fer cas del que vol i del que vota la majo­ria.