Els perills que vénen

Des­bor­dada la decisió del Congrés dels Dipu­tats, que ha sen­ten­ciat cons­ti­tu­ci­o­nal­ment, sagra­da­ment, que el govern de la Gene­ra­li­tat no pot con­vo­car una con­sulta, ni que sigui rebai­xada fins a con­ver­tir-la en un son­deig, el joc torna a Cata­lu­nya. La par­tida, a hores d'ara, depèn exclu­si­va­ment dels de casa. El Par­la­ment apro­varà, ajus­tant-ne el calen­dari amb la data a què es va com­pro­me­tre Artur Mas, una llei de con­sul­tes que serà intensa i breu. Pro­fes­si­o­nal­ment, el govern de l'Estat hi pre­sen­tarà recurs i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal la sus­pendrà en un temps des­con­cer­tant si el com­pa­rem amb les velo­ci­tats habi­tu­als de tan alta ins­ti­tució. A par­tir d'aquell moment el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat haurà de deci­dir si manté la con­sulta a con­trapèl o si con­voca unes elec­ci­ons que els par­tits sobi­ra­nis­tes pre­ten­dran dotar de caràcter ple­bis­ci­tari. En tot aquest recor­re­gut hi haurà inter­ferències exter­nes d'una pro­funda malícia, però hi haurà també perills interns. Són els que fan més por i els que poden fer més mal. Com ara els que des­fi­len tot seguit apro­fi­tant la cober­tura i les penitències de les pro­ces­sons de Set­mana Santa.

1. La tirada par­ti­dista. N'hi ha que han camu­flat el fracàs d'una llista unitària per a les elec­ci­ons euro­pees amb la faula habi­tual del raïm i la gui­neu. “Encara és verd”, comen­ten. En efecte, la situ­ació encara no és prou extra­or­dinària perquè Con­vergència i Unió, Esquerra Repu­bli­cana i qui vul­gui fer pre­val­dre la idea de país siguin capaços de dei­xar les reticències de cos­tat i aple­gar-se sota una sola can­di­da­tura amb l'auto­de­ter­mi­nació o la inde­pendència per ban­dera. I això no seria tan greu si no hi hagués una sen­tor per­sis­tent de sigles. La C de Con­vergència, menys, o la E d'Esquerra, més, encara són un recurs per jus­ti­fi­car recels, des­con­fi­an­ces i fins i tot odis. Men­tre els diri­gents dels prin­ci­pals par­tits com­pro­me­sos en el procés que vivim no enten­guin que han de girar full i entrar en una etapa car­re­gada d'ano­ma­lies polítiques necessàries, el punt de trans­gressió democràtica que cal per des­blo­car la situ­ació només serà una qui­mera.

2. La dis­puta pel lide­ratge. És tan impor­tant qui lidera el procés sobi­ra­nista? Segons sem­bla, sí. Després del resul­tat de les
dar­re­res elec­ci­ons al Par­la­ment, Oriol Jun­que­ras i Esquerra Repu­bli­cana sem­bla­ven resig­nats a dei­xar aquesta res­pon­sa­bi­li­tat en mans d'Artur Mas. Els argu­ments que els repu­bli­cans adduïen per expli­car el seu suport eren impe­ca­bles,
però han anat movent-se. Ara més aviat tot el món sem­bla obse­dit en les pròximes elec­ci­ons per deter­mi­nar si és Mas qui con­ti­nua com a màxima referència del procés o cedeix el relleu a Jun­que­ras. La riva­li­tat en aquest espai tan fràgil pot fer un mal pro­fund a tota una estratègia que hau­ria de ser com­par­tida i gene­rosa.

3. El rebot de la con­sulta. No hi haurà con­sulta el dia 9 de novem­bre perquè l'Estat no la per­metrà i no hi ha cap fórmula subs­ti­tu­tiva que presti prou garan­ties per ava­lar-ne el resul­tat davant la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Dir-ho ara sem­bla un ana­tema, quan tot­hom que la vol, la con­sulta, s'ha con­ju­rat per no pre­veure altra pos­si­bi­li­tat. Molt bé. No cal renun­ciar a res quan la rei­vin­di­cació és justa i cal cre­mar les eta­pes orde­na­da­ment. Ara, tant els par­tits que la recla­men com la soci­e­tat civil orga­nit­zada a l'entorn del sobi­ra­nisme han de defi­nir alter­na­ti­ves, ni que sigui dis­cre­ta­ment, per evi­tar, sobre­tot, el des­con­cert del dia 10.

4. Una decla­ració en com­pa­nyia. Si la con­sulta, com és pre­vi­si­ble, no es fa, la dar­rera alter­na­tiva que pre­ve­uen les for­ces polítiques sobi­ra­nis­tes seran unes elec­ci­ons de caràcter ple­bis­ci­tari. Els par­tits que rei­vin­di­quen la inde­pendència han de dis­se­nyar un con­text polític necessària­ment dife­rent i han de pre­veure, amb tots els detalls, com plan­te­jar una decla­ració que es gua­nyi tot d'una alguns reco­nei­xe­ments sig­ni­fi­ca­tius. La decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència no pot sem­blar ni impro­vi­sada ni insen­sata. Perquè això dona­ria marge als que la rebut­gen i por­ta­ria tot el procés a un final trist i confús.