La partida, més clara

Després del tràmit de por­tar al Congrés espa­nyol la pro­posta del Par­la­ment de cessió de com­petències per fer un referèndum, tot està allà mateix. O pot­ser no tant. Els únics que han que­dat tocats són els de la ter­cera via, o sigui Duran. No n'hi ha, no hi ha hagut pro­posta de Rajoy. No hi ha espai per a la nego­ci­ació d'un nou sis­tema de finançament, per al blin­datge de com­petències i la pro­tecció de les pecu­li­a­ri­tats cata­la­nes, que seria el resum de la via que vol­dria tran­si­tar Duran. Cons­ci­ent d'això, es pas­seja xiu­xi­ue­jant amb Rubal­caba per la impos­si­ble, per fan­ta­si­osa, via fede­ra­lista. També va que­dar clar el dia 8 que el fede­ra­lisme ni tan sols és ter­cera via. Però Duran pre­fe­reix explo­rar-la abans que haver de tro­bar-se davant l'abisme de la dua­li­tat: o statu quo o inde­pendència.

Perquè encara que apa­rent­ment no hi hagi hagut can­vis subs­tan­ci­als després del rebuig del Congrés espa­nyol a la pro­posta del Par­la­ment català, sí que és obvi que la pre­gunta que va pro­po­sar Artur Mas per al referèndum –amb opci­ons per al doble sí, el sí+no o el no– ara com ara que­da­ria de forma molt més clara i con­cisa: sí o no. El sí+no no té sen­tit si no hi ha una pro­posta intermèdia. Rajoy no hi va donar peu, i el temps passa. Als par­ti­da­ris del doble sí, evi­dent­ment, ja els va bé així, perquè sem­pre han vist el sí+no com una opció trampa (per sumar Unió i una part d'ICV al con­sens per la con­sulta i la pre­gunta), ja que seria la manera de man­te­nir la situ­ació de relació impos­si­ble amb Espa­nya però amb un cert maqui­llatge. Els par­ti­da­ris del no, en canvi, que són els de l'immo­bi­lisme, veuen que l'opció del mal menor que els afa­vo­ria, la del sí+no, es pot frag­men­tar i, per tant, afa­vo­rir el sí. I que, per tant, ho han de fiar tot a l'altre front anti­con­sulta, el que nega la lega­li­tat perquè es pugui fer.

En aquesta situ­ació, els immo­bi­lis­tes (radi­cals o amb maqui­llatge) ja han comp­tat el poc temps que falta per tenir un cert marge de mani­o­bra, una ter­cera via: amb les elec­ci­ons euro­pees a la vista, pràcti­ca­ment només queda l'estiu, abans de l'11 de setem­bre, perquè Rajoy pugui donar a llum una pro­posta que es pugui con­for­mar com a opció pos­si­ble en el referèndum o con­sulta.

Mas, per si de cas, ja ha jugat la seva carta: les elec­ci­ons ple­bis­citàries. Con­ti­nua, doncs, la par­tida. Que no afluixi la fer­mesa.