Un Sant Jordi ben viu

Durant segles de tra­dició cris­ti­ana sant Jordi va sig­ni­fi­car Déu i guerra. Con­cep­tes del tot incor­rec­tes des dels nos­tres ulls. Més uns ulls que uns altres, perquè les naci­ons que encara en fan, de guerra, amb valors que inten­ten jus­ti­fi­car-la, no hi renun­cien, ni a la guerra ni als valors. Un enviat de Nos­tre Senyor matava el drac, o l'ara­nya, o l'infi­del. Ai! Això dar­rer encara seria ara mateix més incor­recte. Tot sol, sant Jordi, va gua­nyar alguna bata­lla al nos­tre medi­e­val país, com ara la del Puig, a tocar mateix de València, on un altre guer­rer més car­nal, el rei Jaume, va fer cam­pana. El sant Jordi que alguns vol­drien ara no hau­ria de ser res de tot això. En rea­li­tat, no hau­ria de ser res. Els que l'invo­quen perquè sigui només una pape­rina rebut­gen també altres fes­tes, com ara l'Onze de Setem­bre. Diuen no enten­dre per què els cata­lans “cele­brem der­ro­tes”. En rea­li­tat, ells ens vol­drien der­ro­tats i cele­brant sub­mis­si­ons. Ara es quei­xen que Sant Jordi és una festa “poli­tit­zada”. Els qui abju­ren de “la política” són sem­pre els que més en fan. Hi ha la ron­da­lla aque­lla a l'entorn del con­sell que el gene­ral Franco hau­ria donat a un aspi­rant a minis­tre: “Vol ser minis­tre, diu? Jove, faci com jo i no es fiqui en política!” Fer “política” segons con­tra qui, con­tra l'hege­mo­nia, és només expres­sar dis­crepàncies. Per això convé que sant Jordi avui en faci, perquè la soci­e­tat en fa. I per això avui, Pep, has de matar el drac blanc, que diu que no vol fer política, el molt astut.