Quan el vaixell s'enfonsa (II)

La set­mana pas­sada comen­tava la situ­ació que es crea quan s'enfonsa el vai­xell –l'empresa– i el paper del capità –els empre­sa­ris– en aques­tes cir­cumstàncies. Poques vega­des s'ofe­guen amb el vai­xell. Tal com es deia, era tra­di­ci­o­nal. La majo­ria –i repas­sava cri­sis indus­tri­als i espe­ci­al­ment la que afectà la bur­ge­sia del sec­tor tèxtil– van per­dre una part del seu patri­moni, però van man­te­nir un raco­net per anar fent.

Avui toca par­lar de la crisi finan­cera. Hi ha un fet dife­ren­cial impor­tant: les empre­ses indus­tri­als i de ser­veis es poden enfon­sar, però quan es tracta de bancs i cai­xes, l'admi­nis­tració –de l'Estat espa­nyol i de la Unió Euro­pea– fa el que sigui per man­te­nir el vai­xell surant, tot i estar dis­po­sar a can­viar el capità i els alts exe­cu­tius de la mari­ne­ria. El motiu de la diferència és que les enti­tats finan­ce­res por­ten pas­sat­gers –els cre­di­tors, que hi tenen dipòsits– i l'admi­nis­tració no està dis­po­sada que s'ofe­guin. La legis­lació –de l'Estat i l'euro­pea– està com­pro­mesa a sal­var els petits i mit­jans cli­ents dels bancs fins a 100.000 euros, però els més rics que­da­rien a l'esta­cada i això no seria bo per al sis­tema finan­cer gene­ral.

Fa 30 anys, hi va haver una seri­osa crisi finan­cera que va fer des­a­parèixer la majo­ria dels bancs petits i mit­jans de l'Estat, sigui perquè tenien pro­ble­mes o perquè moles­ta­ven. Entre aquests dar­rers n'hi va haver –Banca Cata­lana– que van ser tor­pe­di­nats pel govern de l'Estat –ales­ho­res tocava manar als soci­a­lis­tes– com a mos­tra del seu amor per Cata­lu­nya, com ens diu el pri­mer minis­tre del PP. La majo­ria dels capi­tans van sor­tir indem­nes i només alguns –pocs– es que­da­ren amb una mà al davant i una al dar­rere. Per veure'n un d'aquests dar­rers només cal que em miri al mirall.

Par­lem, però, de les cai­xes. D'una flota de deu vai­xells, Cata­lu­nya ha pas­sat a tenir-ne un, que és la pri­mera empresa del nos­tre país, i per molts anys en bé de tots. Les altres van ser absor­bi­des o fusi­o­na­des, men­tre n'hi ha una –Cata­lu­nya Caixa– que està a la venda en el mer­cat de dei­xa­lles de les enti­tats finan­ce­res. Els capi­tans de les cai­xes no poden per­dre el seu patri­moni si la caixa s'enfonsa o és res­ca­tada, perquè no són soci­e­tats anònimes. Alguns capi­tans de cai­xes ho van fer molt mala­ment, però pocs d'ells estan a les llis­tes de l'atur. Fins i tot n'hi ha que for­men part d'aques­tes tertúlies que dis­cu­tei­xen sobre el bé i el mal i saben de tot. Quan obser­ves les cai­xes des­a­pa­re­gu­des t'ado­nes que no calia liqui­dar-les totes, ja que n'hi havia tres o qua­tre que tenien corda. Però les nor­mes euro­pees no eren favo­ra­bles a la natu­ra­lesa de les cai­xes, els bancs espa­nyols les odi­a­ven a mort i el govern de l'Estat creia que les enti­tats finan­ce­res s'han de pro­po­sar més gua­nyar diners que fer obra social. El que més ha sorprès els espec­ta­dors de les naus res­ca­ta­des és que una pila de capi­tans tenien uns sous o uns plans de pen­si­ons de ca l'ample i que han mar­xat del vai­xell res­ca­tat amb diners més que sufi­ci­ents per viure amb como­di­tat un segle més.

En resum, els capi­tans no s'enfon­sen amb el vai­xell, amb algu­nes excep­ci­ons. Els que més reben són els mari­ners i, a vega­des, els pas­sat­gers.