Duaners vocacionals

Una certa política s'ha gua­nyat amb escreix la des­gana amb què la gent se la mira. El can­sa­ment que fa que els votants poten­ci­als se'n desen­ten­guin. És una política absurda en què “l'esquerra” només es dife­ren­cia de “la dreta” per la retòrica i la divisa. Més enllà d'això, tots fan igual. És la política, per exem­ple, que per­pe­tra el PSOE sovint con­tra el PP. Ahir mateix la cap de llista per Madrid en les pròximes elec­ci­ons euro­pees va venir a Cata­lu­nya a repe­tir esque­mes idi­o­tes. Elena Valen­ci­ano, com que alguna cosa havia de dir, va dir que demana un “no com una casa a Mas, Rajoy i Merkel”. Molt bé, Elena. Encara plana en la memòria popu­lar el no “com una casa” que José Luis Rodríguez Zapa­tero va fer a Angela Merkel. Quan la can­ce­llera ale­ma­nya va tocar el xiu­let, el pre­si­dent espa­nyol del moment es va qua­drar i va embei­nar-se el dèficit públic. Després el mateix PSOE va accep­tar refor­mar la sacro­santa Cons­ti­tució amb el PP perquè pagar el deute sigui pri­o­ri­tari per sobre de qual­se­vol altra con­si­de­ració. Què va dir Zapa­tero a Merkel? Amén. Per si amb això no n'hi hagués prou, ahir també Elena Valen­ci­ano en va dei­xar anar una altra que l'ali­nea amb Mari­ano Rajoy. Sí, Rajoy. La cap de llista del PSOE va pro­cla­mar que als soci­a­lis­tes no els agra­den “les fron­te­res”. Si els des­a­gra­den, com a Rajoy, hau­rien de supri­mir les de Meli­lla i Gibral­tar. I el dia que Cata­lu­nya es pro­clami inde­pen­dent, no hau­rien de vetar la seva per­manència dins la Unió Euro­pea. Sense fron­te­res, Elena.