Sants Pares sants

Si haguéssim de resu­mir la història de l'Església i de gai­rebé totes les reli­gi­ons, arreu hi tro­baríem el joc entre la llei i la pro­mesa. Ho deia sant Pau i sense que pugui enra­biar-se'm ningú la bea­ti­fi­cació dels Sants Pares juga a aquesta con­tra­dicció. Joan Pau II fou la llei i Joan XXIII la pro­mesa. Hem d'enten­dre Joan Pau II, era polonès, catòlic defen­sant-se a cano­na­des o a càrre­gues de cava­lle­ria dels rus­sos orto­do­xos a lle­vant, dels lute­rans ale­manys a ponent i dels austríacs catòlics que també se n'apro­fi­ta­ven. Si la memòria no em falla, Polònia fou repar­tida tres vega­des i tres vega­des es va refer, valenta, capar­ruda i catòlica encara més capar­ruda. No hi havia remei. Un papa polonès xocant amb els fer­vors del Con­cili havia de car­re­gar-se aquest i dei­xar-lo en els som­nis d'uns quants que se'n con­so­la­ven can­tant cum­baiàs.

Amb tots els res­pec­tes, Joan Pau II fou un papa funest per a Cata­lu­nya, costa d'enten­dre, però fou així. Venint d'un poble esquar­te­rat tan­tes vega­des no va enten­dre mai el nos­tre dret a ser lliu­res. Benet XVI se'l sen­tia molt pro­per, volia cano­nit­zar-lo, i tota la cúria tant se val, estava amb ell. Ja el tenim cano­nit­zat i, encara que us faci estrany, és una bona nova. Hi ha una sal­vació per als de la biga dreta de la llei.

A l'altre cap hi ha Joan XXIII, que va gover­nar l'Església amb la bon­ho­mia d'un rec­tor de poble que se les sap totes, totes en un sol som­riure d'espe­rança que va donar-nos a tots. Entre tots els papes del segle XX, molt res­pec­ta­bles tots, si voleu, fou un raig d'aigua fresca, amb la bon­ho­mia d'un vell amb l'humor ines­go­ta­ble d'un italià del nord. Amb ell res­piràvem i dormíem més tran­quils, a la cadira de Pere s'hi asseia un vellot vene­ra­ble que tenia alguna cosa d'olor de terra de tre­pa­de­lla i de préssec de vinya del meu mossèn Tronxo.

Par­lant clar, sense el papa Fran­cesc, Joan XXIII, cano­nit­zat sense cànons pel poble, mai no hau­ria arri­bat a sant d'altar de val­dre el parer de la cúria, dit ben clar, el poder de la llei. Beneït papa Fran­cesc. Gràcies.