Opinió

Raimon, en l'esperança

Les batalles de llarga durada es guanyen amb la constància i la paraula

Torna en Rai­mon, aquell vai­let de Xàtiva que va tras­bal­sar la meva joven­tut a la uni­ver­si­tat i les tar­des astèniques dels meus pri­mers anys bar­ce­lo­nins a la casa rec­to­ral de l'església de Sant Just i Pas­tor, a l'ombra de l'Ajun­ta­ment. Un riu de records i memòries em reporta aquell Rai­mon tren­ca­dor dels anys 60. Part fona­men­tal de la meva gene­ració, valencià com ell, revolta els ter­ri­to­ris de la meva ànima sola­ment amb la seva veu escas­sa­ment domes­ti­cada i l'esvo­ranc a les lle­tres de nai­xent pro­testa. Clare­java en aquell tèrbol fran­quisme, on “el pre­sent era una boira de parau­les arcai­ques, vells him­nes i ban­de­res obso­le­tes”, segons des­criu Anto­nio Muñoz Molina al seu assaig Todo lo que era sólido (pàg. 16). Aquell Rai­mon de pedra picada i veu de pagès ens tras­lla­dava a sim­bo­lit­zar el seu llen­guatge amb estre­pi­to­sos trons de ràbia i rebel·lia. I com ja és cone­gut: qui gua­nya en el llen­guatge, tri­omfa a la bata­lla i a la causa. Una savi­esa que l'esquerra sem­pre guardà com un tre­sor, i la dreta gra­pe­java amb inso­fri­ble malap­tesa.

Les bata­lles de llarga durada es gua­nyen amb la constància i la paraula. El llen­guatge és la resul­tant que raja d'ambdós bro­lla­dors per regar els camps res­secs de l'angoixa o la des­es­pe­rança. Aquell Rai­mon de poc més de vint anys ho va acon­se­guir, així com el Rai­mon d'avui que torna, amb més de 70 anys, als camps res­secs, als esti­at­ges d'aquesta crisi bru­tal que es cobra l'espe­rança i som­nis dels que avui són joves, com ho fórem nosal­tres al decenni dels 60. Per què els vells il·lumi­nen més la soci­e­tat que aquests joves sense horitzó? I la seva rebel·lia? I la seva indig­nació, on para? Pot­ser estan orfes de cul­tura i paraula. El seu llen­guatge s'ha res­se­cat, pot­ser s'ha esvaït en la poció de la des­mo­ra­lit­zació. No tro­ben lloc aquí, ni de vega­des fora, en una migració que enfonsa l'espe­rança en aquesta soci­e­tat botin­flada, indigna madras­tra, no pas una mare, per pàtria, que no encerta a tro­bar el camí que doni llum i men­jar als seus joves. Hi ha manca de llen­guatge, de pro­testa, de la consciència radi­cal que Rai­mon simbòlica­ment can­tava al crit de “nosal­tres no som d'eixe món!”. Aquell “diguem NO!” vigorós, aquell esquinçament que sor­tia del ven­tre, jeu avui a l'ocàs, quan el sol nai­xent imposa el crit més que mai i molta més reso­lució als prats de la política on sola­ment pas­tu­ren els pas­tors (lamen­ta­bles polítics sense casta ni llen­guatge) i res no men­gen les ove­lles. Ens hem tor­nat vaques rumi­ant un vell men­jar que guar­dem a l'estómac. Mala­ment, molt mala­ment, amb aquest ador­mi­ment d'uns par­tits polítics que menys­preen el llen­guatge i la cul­tura, perquè saben que d'ambdós bro­lla­dors sor­geix la revo­lució. S'esti­men més que els ciu­ta­dans vege­tin entre el desen­gany i la pre­o­cu­pació. I el futur, tan sols exis­teix si s'arrenca, amb fòrceps o sense, del ven­tre del pre­sent. Ter­ri­ble pers­pec­tiva.

George Stei­ner escriu a Len­guaje y silen­cio: “Res­po­nem amb més entu­si­asme a la tris­tor literària que a l'infor­tuni del veí [...] Homes que plo­ra­ven amb Wert­her o amb Cho­pin es movien, sense ado­nar-se'n, en un infern mate­rial” (pàg. 21). Som cons­ci­ents del bru­tal capi­ta­lisme con­tem­po­rani? Que els nos­tres sis­te­mes polítics estan caducs i resul­ten ino­pe­rants? Estem tan anes­te­si­ats que no per­ce­bem les lliçons de l'avant­pas­sada Història repe­ti­des a la Ucraïna d'avui? Retorna a les nos­tres vides l'horitzó de la Guerra Freda? Pot­ser el nos­tre tan elo­giat progrés ens porta, com una sènia, al fatídic neo­feu­da­lisme? En lloc de reis i senyors feu­dals, cor­po­ra­ci­ons mul­ti­na­ci­o­nals i bancs impo­sen al món els seus interes­sos, l'avarícia i el seu llen­guatge. Som vícti­mes de la nos­tra ignorància del pas­sat i de l'oblit d'una paraula sense la qual no hi ha lloc per a la Política amb majúscu­les, ni per a la pro­testa. A l'albada de la gran lite­ra­tura ita­li­ana ja va dir-ho Tor­quato Tasso: “A mal rey, peor con­se­jero.” Això és el que suc­ce­eix a Was­hing­ton, Mos­cou, Madrid, Berlín... i a Cata­lu­nya. Que torni Rai­mon i mos­tri de nou el camí de la pro­testa i de la indig­nació. D'una altra manera, la indig­ni­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia