De rucs i cabretes

M'arri­ben notícies que el ruc català està en perill d'extinció, i em sento deso­lada. Ja sé que hi ha races, com llengües, que es moren, però això no treu que pensi que hi hauríem de fer alguna cosa. Sé que al cen­tre de Fui­ves tre­ba­llen incan­sa­ble­ment des de fa més de trenta anys per sal­var el ruc català, el guarà, que és la millor raça de rucs del món, però pot­ser ara és l'hora que ens hi posem tots. Jo veig que la gent s'orga­nitza, fa Verka­mis, s'apunta a cau­ses remo­tes i signa per pro­jec­tes impor­tants –jo acabo de sig­nar perquè la mes­quita de Còrdova no passi a mans de l'Església, déu nos en guard–. M'agra­da­ria, doncs, que poséssim tots un gra­net de sorra perquè aquesta raça autòctona segueixi exis­tint. Els rucs cata­lans són molt gra­ci­o­sos, incon­fu­si­bles perquè tenen el morro, el vol­tant dels ulls i la panxa de color blanc, tenen el pèl aspre –no són suaus com en Pla­tero–, la mirada intel·ligent i el caràcter noble. I són tre­ba­lla­dors, cons­tants i corat­jo­sos, i es merei­xen que els sal­vem. Pen­seu en les cabres cata­la­nes. Ah, no sabíeu que hi ha una raça de cabres autòcto­nes, molt antiga, que dona­ven per extin­gida? Doncs sí. Però resulta que l'any 2011 van tro­bar-ne un petit ramat a prop del Mont­sec, i la raça se sal­varà. Són autènti­ques cabres cata­la­nes! Això ho explica un conte d'Edi­ci­ons Sidillà, escrit per Montse Vila i il·lus­trat per Montse Mayol, que us agra­darà molt i que vam pre­sen­tar diu­menge al res­tau­rant Can Vila­nova de Salt. La ini­ci­a­tiva de fer actes cul­tu­rals a Salt, interes­sants i alhora simpàtics i amb un for­mat distès, i mari­dar-los amb vins o xoco­lata o el que sigui, és de qua­tre noies amb empenta que for­men Can­Can Cul­tura (Can del res­tau­rant Can Vila­nova i Can de l'aco­lli­dor Bed&Bre­ak­fast Can Bo de Pau). Par­lant de cabres em van venir al cap els nos­tres rucs. Neces­si­tem també rucs cata­lans, al nou país! Com que els rucs són més grans que els gats i els gos­sos, i no me'ls puc endur a casa, el que faré serà apa­dri­nar-ne un. Una feme­lla, si pot ser. M'agra­da­ria que es digués Roca. La ruca Roca. Cre­ieu-me que per mi serà tot un honor.