Europa en campanya

És inútil pre­ten­dre que la cam­pa­nya per ele­gir els 751 dipu­tats del Par­la­ment Euro­peu el pro­per dia 25 se cen­tri en els grans temes que afec­ten el con­junt dels 28 estats que for­men part de la Unió Euro­pea. És impos­si­ble que un escocès tin­gui les matei­xes pre­o­cu­pa­ci­ons que un polonès, un por­tuguès o un austríac. La iden­ti­tat euro­pea implica la coe­xistència de totes les iden­ti­tats.

El gene­ral De Gau­lle, un patri­ota però sobre­tot un gran naci­o­na­lista francès, deia que Europa està for­mada per velles naci­ons que por­ten segles i més segles a les seves espat­lles. Els ita­li­ans seran sem­pre ita­li­ans, els ale­manys no dei­xa­ran mai de ser ale­manys i els polo­ne­sos ho seran sem­pre. Es pot assi­mi­lar un polonès, una família polo­nesa, alguns grups de polo­ne­sos, però no es podrà mai assi­mi­lar el poble de Polònia. És per això que enco­ratjo els ale­manys, deia De Gau­lle, que siguin ells matei­xos sem­pre que res­pec­tin el sen­ti­ment naci­o­nal dels altres, que res­pec­tin les altres naci­ons.

L'èxit d'Europa, que ara es pre­para per a l'exer­cici democràtic més nombrós del món, després de l'Índia, és que ha con­reat amb molta paciència, tos­su­de­ria i difi­cul­tats un espai de con­vivència i de pro­tecció de mino­ries. Ja sé que pot sem­blar una dis­cor­dança dir ara que el més impor­tant d'Europa, avui també, és evi­tar els con­flic­tes entre els pobles, les naci­ons i els estats del Vell Con­ti­nent, on el natu­ral, històrica­ment, ha estat la guerra. Mal­grat les pors, la crisi i l'angoixa que bate­guen avui en el cor i en les perifèries d'Europa, és bo situar en pers­pec­tiva d'on venim, on som i cap on anem. Els tota­li­ta­ris­mes del segle pas­sat, dos mons­tres que asso­la­ren el con­ti­nent en llargs períodes sem­brant l'espai de la civi­lit­zació euro­pea de dese­nes de mili­ons de morts, ja no hi són.

Diria que el més impor­tant d'avui, des d'una Cata­lu­nya que política­ment intenta fer un salt polític de gran mag­ni­tud, és con­tri­buir que la con­vivència, el res­pecte a l'altre, la lli­ber­tat de pen­sa­ment i d'expressió, el fer peti­tes grans coses per l'interès comú, ens per­me­tin viure en pau amb nosal­tres matei­xos i amb els altres. El geni d'Europa, ha escrit George Stei­ner, “és allò que William Blake hau­ria ano­me­nat la san­te­dat del minut con­cret que és el de la diver­si­tat lingüística, cul­tu­ral i social, d'un mosaic generós que sovint con­ver­teix una distància insig­ni­fi­cant en una sepa­ració de vint quilòmetres, en una divisió entre dos mons”.

No és bo per­dre de vista que els euro­peus, i per tant els cata­lans, hem estat cri­ats en la diver­si­tat i hem pas­sat les nos­tres vides en com­pa­nyia de la diferència. A força de trom­pa­des hem après len­ta­ment, ho hem hagut d'apren­dre, el difícil art de viure pacífica­ment amb la diferència. S'ha dit, ho escriu Bau­man, que l'uni­ver­sa­lisme inhe­rent de l'espe­rit euro­peu con­sis­teix en la seva capa­ci­tat per con­ver­sar amb l'estran­ger. Les enques­tes indi­quen que aquesta capa­ci­tat inte­gra­dora pot ser mal­mesa amb des­a­gra­da­bles sor­pre­ses a les urnes del dia 25. Els movi­ments popu­lis­tes de dreta extrema o de radi­ca­lis­mes d'esquerra poden arri­bar a sumar més de 200 escons al Par­la­ment Euro­peu. La forta irrupció d'aques­tes for­ces en els dar­rers anys és deguda, entre altres coses, a menys­te­nir els interes­sos con­crets que afec­ten les per­so­nes per tal que els donin l'opor­tu­ni­tat per poder pro­gres­sar i viure en lli­ber­tat en una soci­e­tat plu­ral que ha tin­gut fins ara la vir­tut històrica de sumar i d'inte­grar totes les ona­des de nou­vin­guts que ens han fet evo­lu­ci­o­nar sense per­dre els trets indes­truc­ti­bles de la nos­tra manera de fer i ser.

Europa és el parai­gUA de segu­re­tat de tots els euro­peus. No és només un fil que ens pro­te­geix de les pos­si­bles i sovint dramàtiques des­a­vi­nen­ces hispàniques. Ja no tenim la força que els Estats Units exhi­bien a Europa durant les ten­si­ons de la guerra freda. L'any 1991, per posar un exem­ple, hi havia encara un milió de sol­dats nord-ame­ri­cans només a Ale­ma­nya. Avui, Was­hing­ton mira més cap al Pacífic i Europa ha de garan­tir la seva pròpia segu­re­tat en uns moments en què les fron­te­res a l'Est es bellu­guen pel des­per­tar naci­o­na­lista de la Rússia humi­li­ada fa uns vint anys.

En la cam­pa­nya es par­larà més de la
política interna, en el cas de Cata­lu­nya
del procés i les seves deri­va­des, com també pas­sarà a Espa­nya. És nor­mal i ine­vi­ta­ble. Però no es pot per­dre de vista que el més impor­tant és que els mun­tants i les arrels de l'edi­fici que garan­teix la diver­si­tat i la
coherència dels valors euro­peus no
s'esquerdi o no s'ensorri. Per això cal anar
a votar.