Les carrega el dimoni

L'assas­si­nat de la pre­si­denta de la Dipu­tació de Lleó ha tor­nat a dei­xar en panoràmica evidència la incon­tinència digi­tal de gent que passa per ser pre­sump­tes res­pon­sa­bles polítics. Més enllà del cas, que demana la ració habi­tual de poli­cies i psicòlegs, hi ha el pro­fit que en tra­uen senyors que hau­rien de des­ta­car per aqui­e­tar les aigües i no per inqui­e­tar-les. Què hau­ria de ser la política? El noble art d'encar­ri­lar civi­lit­za­da­ment els con­flic­tes i els pro­ble­mes soci­als. Què ha aca­bat sent? Una olla de grills folls o interes­sats. Arran d'aquest dar­rer crim, un alt càrrec de les Noves Gene­ra­ci­ons del PP va fer una piu­lada en què car­re­gava con­tra El Jue­ves i Mon­go­lia. Aquesta mateixa set­mana, la publi­cació satírica que s'edita a Bar­ce­lona havia dedi­cat a Isa­bel Car­rasco una secció car­re­gada de mala tinta. També és poca sort. Però això no els res­pon­sa­bi­litza de res. Ni té res a veure amb el crim. N'hi ha que apro­fi­ten totes les opor­tu­ni­tats, per crítiques que siguin, per abo­car i escam­par fan­tas­mes per­so­nals. Per ven­jar-se. Sense apa­mar-ne con­seqüències. En la mateixa línia, una regi­dora soci­a­lista de Villa­garcía d'Arousa va escriure en el seu compte de Face­book: “No vull fer comen­ta­ris, però qui sem­bra vents cull tem­pes­tes.” Molt fina. Si les tem­pes­tes són tres trets, no se sap ben bé quins vents cal sem­brar per ento­mar-los de cara. El dimoni car­rega les xar­xes soci­als i els incons­ci­ents hi dis­pa­ren. En política, com en tot, qui sem­bra moni­a­tos en cull a gra­pats. I n'hi ha massa.