Mineral preuat

Me'ls ima­gino anant a mer­cat, a ven­dre la cap­tura del dia. “Cable ben fresc, aca­bat d'arren­car.” Comen­tant la jugada entre ells: “Gran dia: 300 metres de coure no els fem tan sovint!” Amb l'espurna d'il·lusió als ulls de la feina ben feta. Des­car­re­gant l'adre­na­lina quan els pas­sava a prop algun com­boi, com els pes­ca­dors si mai topen amb un tauró. Poder mirar de reüll a la part del dar­rere de la fur­go­neta i comp­tar 225 metres, com ara fa una set­mana, o 165, com per Sant Josep. No té preu. Vaja, segur que en deu tenir, perquè se la juguen. Cable de coure que un cop sos­tret de la xarxa fer­roviària deixa fora de joc les comu­ni­ca­ci­ons i el fun­ci­o­na­ment ja prou dete­ri­o­rat de roda­lies i regi­o­nals. Aquests dies l'R-2, i els regi­o­nals cap a Tar­ra­gona, Reus, Mora, Tor­tosa i Lleida, més de vint mil usu­a­ris han patit els efec­tes dels roba­to­ris de coure. Retards i can­cel·laci­ons de trens. Cada dos dies hi ha un roba­tori i deten­ci­ons. Enxam­pats amb 4.000 metres a l'antic pàrquing dels emple­ats de la T-1, o amb 500 qui­los del magat­zem del TAV.

Després de repe­lar ins­tal·laci­ons elèctri­ques, polígons i empre­ses, ara les vícti­mes són les línies d'Adif, i les telefòniques. Les vícti­mes som nosal­tres, amb els Mos­sos bus­cant lla­dres de coure, ultrat­ja­dors de pins i la brutícia ins­ti­tu­ci­o­nal. Per si no en té prou el TAV inflat a còpia de sobre­cos­tos que deri­va­ven en sobre­sous, l'empre­nya­ment ciu­tadà pren forma per una mena de roba­tori que sem­bla tret dels millors epi­so­dis del rea­lisme màgic, home­natge al pas de Gabo per Bar­ce­lona. A les pel·lícules de l'oest els lla­dres assal­ta­ven trens. Ara, també hi ha algun pispa dalt dels trens, però els gros­sos són a baix. Fins i tot pagant per obres del TAV que no s'han fet mai. O jugant encara ara amb els amples de la via del cor­re­dor del medi­ter­rani, o amb la família del coure, que aquests sí que ens dei­xa­ran sense con­nexió euro­pea, i vagant per les galàxies.