La columna
Viure en un far
El Ministeri de Foment ha posat en marxa un pla per donar un nou ús als fars costaners de l'Estat i convertir-los en hotels o allotjaments turístics singulars, tal com s'estila a Noruega, Finlàndia o el Regne Unit. D'entrada, el pla sembla un contrasentit, perquè tenim el record cinematogràfic de fars totalment inhòspits, com el de Jennie, de William Dieterle, o el de La llum de la fi del món, de Kevin Willington, aquell artefacte de cartró pedra aixecat sobre la roca nua a pocs metres del veritable far del cap de Creus.
Hi ha, però, a l'Empordà, un far que compleix a la perfecció les condicions previstes pel ministeri: el far de sant Sebastià, al terme de Palafrugell, visitat la setmana passada per un popular programa televisiu. És, en realitat, un complex que conté, a més del far, una torre, una ermita i una antiga hostatgeria, reconvertida ja en hotel i restaurant. Josep Pla sostenia que aquest penya-segat de 170 metres és “el punt més gloriós de Catalunya, l'angle més recte que en aquest país fan la terra i el mar”. Hi pujava sovint i, quan hi arribava, deia que se sentia “lligat a aquesta terra amb lligams immortals”. Poca broma.
El far de sant Sebastià està carregat d'història i d'històries. Un faroner mallorquí, Josep Oliver Sastre, va arribar-hi l'any 1904 i la seva nissaga va ocupar-lo al llarg de cent anys. Ara fa poc que s'hi van reunir les cambres de comerç i les patronals catalanes favorables al dret a decidir; això connectaria amb una frase anònima del llibre de visites del far, datada el 1907: “Mori Espanya, visca Catalunya.” Aquest llibre està farcit d'inscripcions memorables. La més coneguda és de 1911, i la va signar un tal Lorenzo Benito: “En 1901 vine siendo vicerrector de la universidad de Barcelona. En 1911 vine de gobernador civil de Gerona. ¿Qué seré la próxima vez que vuelva? ¡Quizás ministro! Otros más brutos que yo lo han sido.” Aquell bon home no sabia fins a quin punt tindria raó.
