El concurs

Per poc que no m'agafa un cobri­ment de cor pujant pel car­rer Lli­bre­te­ria de Bar­ce­lona. Vaig veure en una botiga a tocar de la plaça Sant Jaume un fogo­net de carbó d'aquells que són de fang i reforçats amb unes làmines de ferro. “Abans no hi havia bar­ba­coes”, em va dir el vene­dor. De petit, a casa, aquell fogo­net feia de cuina. Era l'època dels cro­mos a les pre­ses de xoco­lata. Em va venir la imatge d'un corb que per­dia un tros de for­matge del bec, que il·lus­trava una faula d'Isop. Ara que ja sóc gran­det, amb cuina de gas, i res­se­guint la Ber­nat Metge, bado en la del clau que forada vio­len­ta­ment una paret, on el clau li explica a la paret que el cul­pa­ble del seu dolor no és ell, sinó aquell que dóna cops a la cabota. I aquí podríem dub­tar entre el mar­tell i la per­sona que el fa anar. El foc portàtil i la força d'un mar­tell se'm pre­sen­ten com a exem­ples rudi­men­ta­ris i quo­ti­di­ans de l'enginy de l'home. Ara el govern britànic, amb l'ONG Nesta, el tor­nen a posar a prova en un con­curs que recu­pe­ren del 1714. El Lon­gi­tude, dotat amb 10 mili­ons de lliu­res, per pre­miar qui resol­gui un dels grans pro­ble­mes de la huma­ni­tat. I pot ser des del pro­blema de la fam, o l'aigua al pla­neta, o la mobi­li­tat sos­te­ni­ble, fins a la resistència als antibiòtics o com aju­dar les per­so­nes amb demència a gua­nyar més hores de vida inde­pen­dent. El 1714 amb 20.000 lliu­res de premi, el fus­ter John Har­ri­son va des­co­brir amb un sis­tema de rellot­ges com es podia cal­cu­lar la lon­gi­tud d'un vai­xell dins a mar. Aquí el 1714, com ja saben, no estàvem per gai­res con­cur­sos. Els pro­ble­mes ens els cre­a­ven, i fa 300 anys que estan pen­dents de resol­dre. Ja veu­rem si l'Europa en joc és capaç de dir coses dife­rents pas­sada la cita de demà. Dependrà dels resul­tats. I podrem deter­mi­nar qui clava el clau a la paret, i si el nos­tre és un foc d'ence­nalls o de carbó. Per saber si hem avançat. Neces­si­ta­rem ciència política, que sovint sem­bla ciència acrobàtica, com la que domi­nen els genets al circ quan sal­ten d'un cavall a l'altre.