Distrets

L'altre dia vaig sen­tir una defi­nició de la nos­tra soci­e­tat que per desgràcia ens retrata de dalt a baix. Hem pas­sat de la soci­e­tat de la infor­mació i de la comu­ni­cació a la soci­e­tat de la dis­tracció. O de la info­xi­cació. Per desgràcia, l'una ha por­tat l'altra. Estem dis­trets, hi estic d'acord. La dis­persió, la falta de con­cen­tració, la inter­rupció estan a l'ordre del dia i és evi­dent i es fa palès en les con­ver­ses, a la feina, arreu. No estem pel que hem d'estar. I això deu tenir a veure amb la info­xi­cació, és a dir, into­xi­cació d'infor­mació per satu­ració, per excés. Tenim a l'abast –i a través dels dis­po­si­tius mòbils encara més– més infor­mació de la que huma­na­ment podem pro­ces­sar i, per tant, és com­pren­si­ble que davant d'aquesta rea­li­tat bus­quem mane­res d'eva­dir-nos-en. Acon­se­guir que l'altre amb qui com­par­tim taula, vida, feina capti la nos­tra atenció –i la de la gent en gene­ral– és cada vegada més difícil, ja sigui per aquesta quan­ti­tat ingent d'inputs que rebem o perquè ens bom­bar­de­gen amb tants estímuls que neces­si­tem dis­treure'ns. També és veri­tat que la majo­ria d'humans com­par­tim una carac­terística: la curi­o­si­tat, les ganes de saber ens empe­nyen a voler estar per­ma­nent­ment infor­mats i, de retruc, sobre­ex­po­sats a tan­tes dades que no donem l'abast. La nos­tra banda ampla per­so­nal no para de créixer però la capa­ci­tat del nos­tre cer­vell dis­mi­nu­eix per culpa de la falta d'atenció que ens manté dis­trets. Para­do­xal­ment, però, estem avor­rits i això que, segons el dic­ci­o­nari, allò que dis­treu l'atenció, diver­teix. No nego que l'arri­bada de les tec­no­lo­gies ho pugui ser, de diver­tida, en un prin­cipi, però un cop superat l'efecte ini­cial de la nove­tat –que sol durar ben poc– ens torna a cap­bus­sar en una sen­sació de fatiga que el que genera és que neces­si­tem urgent­ment bus­car i tro­bar alguna altra cosa que ens man­tin­gui no ja con­nec­tats sinó pre­ci­sa­ment des­con­nec­tats i dis­trets. Som la soci­e­tat de la con­tra­dicció perquè quan tenim una cosa en volem una altra de dife­rent i així qui dia passa any empeny.