Opinió

Vies d'escapament

Vivim creient que el poder és hostil i tirànic, sense una vertadera cultura democràtica que ens faci respectuosos amb les lleis

Els esde­ve­ni­ments d'aquesta pas­sada set­mana, rela­ci­o­nats amb el desa­llot­ja­ment de Can Vies, ser­vei­xen per a fer-nos ado­nar d'uns quants fona­ments de la nos­tra vida col·lec­tiva. La violència sem­pre es con­ver­teix en un pol d'atracció infor­ma­tiu, però més enllà del foc i de les fla­mes hi ha un debat més de fons, sobre l'auto­ri­tat, la llei, l'ordre públic i els encar­re­gats legítims –o impos­tats– de vet­llar per a la custòdia de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons. Cer­ta­ment, la nos­tra és una cul­tura ico­no­clasta. L'anar­quisme és a casa nos­tra una tra­dició. Ens agrada un cert grau de deso­bediència, la qual, apli­cada al camp de les arts, ens ha donat uns ren­di­ments mera­ve­llo­sos. Voler tren­car amb tot, posar fi a l'auto­ri­tat, anar més enllà de les nor­mes…, tot això està molt bé. Tota aquesta ener­gia incon­for­mista la podríem dedi­car a la inno­vació tec­nològica i biomèdica –per exem­ple–, i així ens assem­blaríem a les grans cul­tu­res.

Els grans rebels, enca­mi­nant la seva ener­gia en el camp ade­quat, ens podrien treure de la crisi, més enllà de fer-nos gas­tar diners públics a arre­glar des­per­fec­tes. Però tan­ma­teix per a fer tot això es neces­sita una certa passió cre­a­tiva –talent–; i els exal­tats en política –ens ho va ense­nyar Eric Hof­fer– no solen ser res més que artis­tes frus­trats o intel·lec­tu­als de segon ordre. Des de fa estona que tot el que s'ager­mana entorn del con­cepte alter­na­tiu –art alter­na­tiu, política alter­na­tiva, ins­ti­tu­ci­ons alter­na­ti­ves, etc.– que acaba fent una pudo­reta estra­nya, una olor d'esta­ble adoc­tri­nat i adoc­tri­na­dor, una excusa per al desor­dre, la irres­pon­sa­bi­li­tat més o menys benin­ten­ci­o­nada i la insig­ni­fi­cança final.

Vivim encara dins els tòpics tro­nats de la con­tra­cul­tura. Vivim cre­ient que el poder és hos­til i tirànic, sense una ver­ta­dera cul­tura democràtica que ens faci res­pec­tu­o­sos amb les lleis i amb els pro­ce­di­ments de nego­ci­ació. Si accep­tem que vivim en democràcia, doncs, no té sen­tit fer-se el valent i el fotogènic davant d'una filera de mos­sos d'esqua­dra.

Un agent de l'auto­ri­tat és com un pedi­a­tra de la Segu­re­tat Social, com un fun­ci­o­nari de cor­reus, com una bibli­o­tecària d'un arxiu muni­ci­pal… ¿no és més aviat còmic con­si­de­rar que aquests tre­ba­lla­dors públics són els nos­tres ene­mics, i enca­rar-s'hi com si fos­sin les SS? Són els nos­tres ser­vi­dors, tre­ba­llen per a la nos­tra segu­re­tat física, per a la defensa de les nos­tres pro­pi­e­tats: ¿quin sen­tit té rebre'ls a cop de cas­se­rola? Els matei­xos que els reben així serien els pri­mers a tru­car a la poli­cia en cas que les fla­mes –que cre­men la sucur­sal bancària dels bai­xos del seu edi­fici– poses­sin en perill les seves cor­ti­nes de cotó. Fer-se el coratjós és molt fàcil –en democràcia–, sobre­tot quan podem jugar a con­fon­dre el paper del dolent de la pel·lícula.

Neces­si­tem un debat seriós sobre el res­pecte a les lleis, a les pro­pi­e­tats, sobre l'ús de la força legítima i la defensa del que sí que és de tot­hom. Qui és un delinqüent és un delinqüent; no s'hi val maqui­llar-lo de dis­si­dent o d'heroi de bar­ri­ada.

Aquest dis­curs melo­dramàtic que dóna la culpa a les for­ces de l'ordre –un dia per la seva presència desor­bi­tada i l'endemà per no haver actuat amb prou tena­ci­tat–, ens està sor­tint molt car, com si la gent no fos res­pon­sa­ble de les seves acci­ons. Facin el que facin els mos­sos –siguin molts o pocs, armats o des­ar­mats– ho fan mala­ment, però men­tres­tant anem gas­tant un foti­mer de diners públics a arre­glar fanals i a pagar uns sala­ris que no ens solu­ci­o­nen els desor­dres… Res­pi­rem una fuma­rada tòxica que també ens encega.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia