Pluralisme limitat

A prin­ci­pis dels setanta, el sociòleg Juan José Linz (1926-2013) ela­borà una teo­ria segons la qual carac­te­rit­zava el fran­quisme no com un règim tota­li­tari, sinó amb l'eufe­misme de “plu­ra­lisme limi­tat”. Linz trac­tava d'ofe­rir una coar­tada ideològica per fer pre­sen­ta­ble una dic­ta­dura auto­a­no­me­nada “democràcia orgànica”, esforçada per dis­si­mu­lar la seva vin­cu­lació amb el Ter­cer Reich i que  aspi­rava, sota un vernís tecnòcrata, a superar l'aïlla­ment diplomàtic. Tan­ma­teix, l'intent enga­nyava a pocs. Dis­si­dents com ara Joan Martínez Alier, des d'uns Cua­der­nos de Ruedo Ibérico publi­cats des de l'exili i introduïts clan­des­ti­na­ment, evi­den­ci­ava que la volun­tat de mos­trar una apa­rença res­pec­ta­ble con­tras­tava amb la dura i la crua rea­li­tat de la tor­tura, l'arbi­tra­ri­e­tat i la repressió com a praxi gover­na­men­tal, amb un apa­rell admi­nis­tra­tiu limi­tat a exe­cu­tar les ordres dels grups fàctics ven­ce­dors de la guerra civil, i man­te­nir el saqueig i l'explo­tació com a modus vivendi de les elits. El mateix Martínez Alier i la gent de Ruedo Ibérico pati­ren una fanàtica per­se­cució per part de Manuel Fraga encara en temps democràtics, perquè els sec­tors crip­to­fran­quis­tes d'aquest país no solen tole­rar les veri­tats incòmodes. I allà on no arri­bava l'actu­ació del sinis­tre Tri­bu­nal d'Ordre Públic, sem­pre hi havia a punt una vio­lenta extrema dreta que no dub­tava a fer ser­vir l'atemp­tat o la inti­mi­dació con­tra aquell qui qüestionés l'hege­mo­nia política i social dels pares i fills de la “Victòria”.

La repressió d'aquests dar­rers dies con­tra les xar­xes soci­als a càrrec del govern del PP evi­den­cia l'heràldica i moti­vació dels seus com­po­nents. Qual­se­vol que es mos­tra mínima­ment crític con­tra la impu­ni­tat dels sec­tors domi­nants espa­nyols viu sota l'espasa de Dàmocles de la inter­pre­tació capri­ci­osa de la llei. De fet, ja s'han produït algu­nes con­dem­nes a usu­a­ris de Twit­ter per comen­ta­ris des­pec­tius con­tra mem­bres del govern, per la defensa d'empre­so­nats d'orga­nit­za­ci­ons naci­o­na­lis­tes bas­ques o per delic­tes d'opinió com la sim­ple petició d'acos­ta­ment de pre­sos, alhora que es pro­du­eix una cri­mi­na­lit­zació mediàtica i legal de qual­se­vol pro­testa. La mateixa llei de par­tits és un exem­ple de com l'estat actua de manera par­ti­dista i ten­den­ci­osa res­pecte a la dis­sidència. Hi ha gent empre­so­nada per for­mar part d'un con­sell de redacció de mit­jans com Egunka­ria. El minis­tre de l'Inte­rior amenaça amb lleis exprés con­tra qual­se­vol crítica a les polítiques (i polítics) del govern. Com a mos­tra de cinisme suprem, els matei­xos que han con­ver­tit les Pussy Riot en heroïnes i vícti­mes d'una dic­ta­dura, obvien que el músic de rap llei­datà Pablo Hasel ha estat con­dem­nat per l'hereva del TOP, l'Audi­en­cia Naci­o­nal, a dos anys per les lle­tres de les seves cançons.

La duresa con­tra qui cri­tica diri­gents del PP o qüesti­ona la legi­ti­mi­tat moral d'algu­nes orga­nit­za­ci­ons de vícti­mes del ter­ro­risme satel·lit­za­des con­trasta amb l'abso­luta impu­ni­tat de l'extrema dreta de caràcter fei­xista. A crims d'odi insu­fi­ci­ent­ment inves­ti­gats com els de Gui­llem Agulló, hi ha la total impu­ni­tat amb què s'exhi­beix l'anti­se­mi­tisme, la inci­tació a la violència con­tra cata­lans i bas­cos o l'exhi­bició i pro­pa­ganda de sim­bo­lo­gia nazi, on l'estreta relació amb cacics locals, espe­ci­al­ment a València, ni tan sols es tracta de dis­si­mu­lar.

En certa mesura, i com demos­tra el BOE, els grups de poder, les nis­sa­gues pro­pietàries de l'Estat, no han variat gaire ni de cognoms ni de pràcti­ques en el dar­rer mig segle. Qual­se­vol intent de qüesti­o­nar la seva posició política i social és dura­ment com­ba­tut. La llei de memòria històrica serví per esce­ni­fi­car que els cadàvers no poden sor­tir de l'armari. Els intents d'alguns jut­ges per empre­so­nar cognoms into­ca­bles ha posat fi a la seva car­rera. I qual­se­vol espai de crítica sistèmica, per pacífica i res­pec­tu­osa que sigui, és tit­llat de ter­ro­rista.

L'actu­ació i les decla­ra­ci­ons de per­so­nat­ges com ara Fernández Díaz i Sánchez-Camacho són una mos­tra que, des del con­ven­ci­ment de la supe­ri­o­ri­tat moral, encara vivim un temps de “plu­ra­lisme limi­tat” o, en altres ter­mes, de “dic­ta­dura de les elits extrac­ti­ves hispàniques”. Que la tra­dició política de la dreta espa­nyola no és massa dife­rent de l'auto­ri­ta­risme propi de règims nomi­nal­ment democràtics –com ara Rússia i Tur­quia– que a la pràctica fan ser­vir l'apa­rell esta­tal per repri­mir aquells que pen­sen dife­rent. Espa­nya con­ti­nua més a prop d'Ankara que de Brus­sel·les.