Cau el front social

Con­tra la intenció “naci­o­nal” dels par­tits que ente­nen que Cata­lu­nya té dret a deci­dir, el PSC havia opo­sat fins ara “la causa social”. Aquest ha estat el dis­curs recur­rent i obses­siu de Pere Navarro. També el del PP, segons com i per cert. És allò de “les coses que real­ment interes­sen els ciu­ta­dans” o allò altre de “fer front a la crisi i als pri­vi­le­gis estruc­tu­rals que la pro­vo­quen”. I dei­xar-se de gai­tes que els ensor­dei­xen. Que els diri­gents del Par­tit Popu­lar afir­min que hi ha “altres pro­ble­mes pri­o­ri­ta­ris” fa riure, perquè ells en són un, de pro­blema. I ben pri­o­ri­tari. Que els diri­gents ofi­ci­als del PSC s'apun­tin a la causa social en exclu­siva era més difícil de reba­tre. Fins ara. Perquè la sin­ce­ri­tat de la intenció ha que­dat en evidència a la pri­mera gran opor­tu­ni­tat: l'abdi­cació del rei. Una opor­tu­ni­tat que ha lli­gat el PSOE amb el PP, i el PSC, de nou amb tots dos. No és “social” anar con­tra l'sta­blish­ment? No és “social” apel·lar a la neces­si­tat de poder obrir la segona tran­sició amb un referèndum, com es va obrir la pri­mera? Els valors repu­bli­cans són una causa social. Per rei­vin­di­car-los, s'han alçat, revol­to­sos, les Joven­tuts Soci­a­lis­tes i alguns diri­gents ter­ri­to­ri­als del PSOE. I con­tra aquesta aspi­ració, “social”, s'han aixe­cat encara amb més con­tundència Alfredo Pérez Rubal­caba i Susana Díaz. L'avui i el demà. Els soci­a­lis­tes cada vegada tenen més difícil rei­vin­di­car que són una alter­na­tiva creïble. Són sis­tema sobrat i ordre des­bo­cat. Què té tot això de social?