Esquizofrènies

L'anunci d'abdi­cació del rei Joan Car­les I ha pro­vo­cat uns com­por­ta­ments ben estranys. Si d'una banda és com­pren­si­ble que hagi mobi­lit­zat els defen­sors de la república que han vist oberta una fines­tra per comp­tar-se i mesu­rar de quina força dis­po­sen i fer-hi pas­sar la rei­vin­di­cació de sot­me­tre el règim a referèndum, d'una altra banda m'ha fet mal d'ulls que l'inde­pen­den­tisme català a aques­tes altu­res del procés de tran­sició naci­o­nal s'hagi mani­fes­tat con­tra la monar­quia del país de què es vol sepa­rar.

Les imat­ges de dilluns a les pla­ces dels ajun­ta­ments amb una este­lada i una ban­dera de la República espa­nyola fent pare­lla eren pura esqui­zofrènia. O bé vol dir no saber ben bé què duen entre mans. Una escena sem­blant es repe­tirà amb el vot a les Corts espa­nyo­les de la llei orgànica. Trobo que el més cohe­rent és l'abs­tenció, és a dir, exer­cir un ja s'ho faran els espa­nyols amb els seus reis i les seves repúbli­ques.

Tot ple­gat no és ni una anècdota, ni la política petita que ha dit el pre­si­dent Rajoy. Ges­ti­o­nar la volun­tat d'un poble que s'esforça per gua­nyar-se la inde­pendència 300 anys després és fer política de la grossa. Per tant, bar­re­jar l'este­lada amb la ban­dera de la República espa­nyola revela o bé inconsciència, o bé incom­petència. I una i altra no augu­ren res de bo.

Sobre­tot perquè aquest com­por­ta­ment ha tin­gut lloc una set­mana després de les elec­ci­ons euro­pees, que si bé han asse­nya­lat que l'inde­pen­den­tisme català veu ERC com a garant del procés, també han dei­xat clar que encara hi ha molta feina per fer perquè el sí a la inde­pendència tin­gui garan­tida la victòria en el referèndum del 9 de novem­bre.

Els resul­tats de les elec­ci­ons van ser inequívocs: els par­tits del sí i sí van gua­nyar clara­ment. I l'aug­ment de la par­ti­ci­pació va ser prou notori perquè la volun­tat de ser i de ser euro­peus hagi sor­tit reforçada i hagi que­dat clara­ment fixada. Ara: amb un 47% de par­ti­ci­pació tan sols, cap extra­po­lació pot ser fia­ble. I més encara si resulta una evidència que el 25 de maig qui més es van mobi­lit­zar van ser els par­ti­da­ris de la inde­pendència. A més, s'ha de tenir en compte que, fins ara, el govern espa­nyol i els par­tits uni­o­nis­tes només s'han esforçat a negar el dret a deci­dir i bar­rar la cele­bració d'una con­sulta. Però que si, per la pressió inter­na­ci­o­nal o pel que arribi a ser, el referèndum s'arriba a fer, lla­vors tot el seu esforç, guerra bruta i totes les tram­pes que cal­gui inclo­ses, s'adreçarà a acon­se­guir que gua­nyi el no i la broma inde­pen­den­tista s'acabi per una gene­ració com a mínim.

Dilluns, veient les imat­ges d'inde­pen­den­tis­tes cata­lans bran­dant eufòrics l'este­lada i la repu­bli­cana espa­nyola, vaig recor­dar l'anècdota de Josep Suñol i Gar­riga.

Va con­tar Lluís Aymamí a Els dia­ris de la Ram­bla que el 14 d'abril de 1931 Suñol va fer posar la ban­dera cata­lana que tenia ama­gada en un calaix de l'escrip­tori en el pal nu del balcó. Al cap d'una hora van començar les pres­si­ons perquè hi pengés també la ban­dera de la República espa­nyola. Suñol con­si­de­rava que no ho havia de fer i es va mos­trar intran­si­gent perquè “si la volíem ben alta, ben dreta i ben sola no hi havia cap raó perquè ara, que havia arri­bat l'hora, la féssim sor­tir acom­pa­nyada”.

Al final, les pres­si­ons van arri­bar a tal extrem que Suñol va haver d'accep­tar de mala gana que pen­ges­sin a la ban­dera de Cata­lu­nya una llaçada tri­co­lor. “Deci­di­da­ment no ens en podem esca­par. Avui és una cor­bata, demà qui sap què serà”, va excla­mar.