Una empenta reial

Quan encara celebràvem els resul­tats de les elec­ci­ons euro­pees, que van con­fir­mar una majo­ria sòlida a favor del dret a deci­dir, vam rebre un regal del cel abso­lu­ta­ment ines­pe­rat: l'abdi­cació del rei.

Con­fesso que durant els pri­mer minuts vaig patir una mica pels efec­tes de dis­tracció i de sim­pa­tia que els fets podien arri­bar a des­per­tar a Cata­lu­nya, però els matei­xos pro­ta­go­nis­tes es van encar­re­gar de dis­si­par tots els dub­tes i dei­xar clar que tot ple­gat resul­tarà en un impuls defi­ni­tiu per al procés català cap a la inde­pendència.

El pacte exclo­ent PPSOE per a la suc­cessió exprés posa de mani­fest que la volun­tat de canvi a Espa­nya pel que fa al model d'Estat és nul·la. Les espe­ran­ces van­guar­dis­tes sobre un nou rei que fes efec­tiva la ter­cera via van ser anor­re­a­des per les pri­mers parau­les de Felip: “Espa­nya és una nació unida en les seves arrels mil·lenàries.” Res a fer. Girem full i seguim amb el camí traçat. Per com­ple­tar el qua­dre, tot ple­gat ha ser­vit per acla­rir d'una vegada per totes el com­promís del par­tit que governa Cata­lu­nya amb el procés. Qui hau­ria apos­tat un ral, fa pocs mesos, que veuríem una CiU lide­rada per Duran i Lleida a Madrid, des­con­nec­tant d'Espa­nya d'una manera tan rotunda? La famosa “res­pon­sa­bi­li­tat” de CiU en temes d'Estat, sem­pre des­comp­tada i mai recom­pen­sada pels dife­rents governs espa­nyols, ha pas­sat a la història. Gràcies, Joan Car­les.