Una sortida macabra

Pot­ser es tracta d'un malalt, però no em trec del cap la notícia de l'home aco­mi­a­dat de l'empresa on tre­ba­llava, que hi va tor­nar per tallar-se una cama i inten­tar cobrar per tal con­cepte com si es tractés d'un acci­dent labo­ral. Admeto la tesi segons la qual no es pot estar massa equi­li­brat per pren­dre la decisió de tallar-se la pròpia cama, ni que sigui per inten­tar cobrar la indem­nit­zació que per ampu­ta­ci­ons li per­to­cava amb les asse­gu­ran­ces que, de manera prèvia i frau­du­lenta, havia con­trac­ta­des; més encara perquè es veu que el paio ja ho havia fet amb èxit en alguna altra ocasió. Tan­ma­teix, si ho pen­sem des del punt de vista de la des­es­pe­ració que hores d'ara pot estar ofe­gant molta gent, la boge­ria pren forma de drama, i s'assem­bla al que ja aler­ten des de diver­ses enti­tats i que ja conei­xen les asse­gu­ra­do­res: la dis­fressa d'acci­dent que pre­nen molts suïcidis on qui marxa ho fa per dei­xar la situ­ació resolta a la família. Sols desitjo ara, però, que això que escric no doni idees absur­des a ningú; de fet, per inten­tar con­tra­res­tar-ho, els con­vido a seguir lle­gint.

Ens hem de pre­gun­tar pri­mer de tot si no hi haurà altres for­mes menys maca­bres d'inten­tar donar sor­tida a la crisi, i per res­pon­dre-hi la meva ves­sant més lli­be­ral m'obre un ven­tall de pos­si­bi­li­tats ins­pi­ra­des en aque­lla magnífica pel·lícula pro­ta­go­nit­zada per Will Smith, A la recerca de la feli­ci­tat, que des­criu un pare sepa­rat i sense feina, amb un fill petit al seu càrrec, que d'avui per demà es troba al car­rer en el sen­tit lite­ral de la paraula; el seu pele­gri­natge pels men­ja­dors soci­als, les seves clas­ses de mates al fill asse­guts tots dos als por­tals, la seva incan­sa­ble volun­tat de cer­car el benes­tar propi i del nen i la fèrria deter­mi­nació de no defa­llir davant l'acu­mu­lada adver­si­tat són evi­dent­ment tra­ces d'heroi. Però el mis­satge s'adreça a cadascú de nosal­tres inten­tant recor­dar-nos que en un plec dels nos­tres espe­rits hi ha ama­gat l'heroi humà, espurna de la divi­ni­tat, tret dife­ren­cial de l'espècie que ha con­reat la natura fins i tot a risc de male­jar-la.

Tan­ma­teix, si és nos­tra la res­pon­sa­bi­li­tat de cer­car l'heroi que hi por­tem dins, també hem de reconèixer el fet que cadascú de nosal­tres és un i irre­pe­ti­ble, que no tot­hom es troba en el mateix grau de crei­xe­ment per­so­nal i que no es pot dema­nar, per tant, una comuna i forta reacció davant l'adver­si­tat que ens per­meti esde­ve­nir de ferro, o resi­li­ents, o fle­xi­bles segons vagi bé per sor­tir-se'n. Hi ha qui s'arronsa, qui no pot més, qui es deixa vèncer pels sen­ti­ments, sigui ten­dresa, ràbia o basarda, qui sols cul­pa­bi­litza els altres, qui sem­pre creu que la culpa de tot ple­gat és seva. Som el que som com a pro­ducte de les herències rebu­des (genètiques, mate­ri­als i de valors) i de la nos­tra vir­tut. I quan dic vir­tut, hi entra també quanta en tin­guem. Des d'aquest punt de vista, no sé la història de l'home de la maca­bra sor­tida, però si sé que forma part del bon govern cer­car l'equi­li­bri entre les expec­ta­ti­ves mate­ri­als dona­des i l'entre­na­ment de les ànimes per tal que no es dei­xin caure.

No deixo de pen­sar, però, si la des­es­pe­ració d'aquest bon home era com l'ins­tint d'aquell esca­la­dor que, atra­pat a la mun­ta­nya entre unes pedres, es tallà amb un petit gani­vet un braç per con­ser­var
la vida. I el que ima­gino m'esfe­re­eix, pot­ser perquè també jo obli­da­ria en la seva situ­ació el deure que hem con­tret en canvi del dret a bus­car la feli­ci­tat. L'ori­gen d'aquest oblit rau en la idea falsa que allò públic hi és per ser­vir les nos­tres pri­va­des neces­si­tats, quan el cert és que la seva obli­gació, si no vol con­rear ciu­ta­dans pusil·lànimes o ser­vils, és vigi­lar amb diligència i hones­te­dat que la com­petència entre humans no sigui la de les bèsties. Per cons­truir un món així val la pena empren­dre viatge.