La desaparició d'un referent essencial

Advo­cat, escrip­tor, poeta, soci­o­lingüista, tra­duc­tor... Fran­cesc Vall­verdú se'l podia defi­nir de mol­tes mane­res, però no hi ha cap dubte que era un refe­rent fona­men­tal d'una època en què per­so­nes com ell, com Cah­ner o Cas­te­llet, van esta­blir les bases per a la con­so­li­dació i nor­ma­lit­zació de la llen­gua cata­lana. Per alguna cosa Vall­verdú va ser el cura­dor de l'obra com­pleta de Sal­va­dor Espriu o d'Agustí Bar­tra. La gent que el va trac­tar el qua­li­fica de “savi de savis” i en des­taca les seves qua­li­tats huma­nes, com ara l'hones­te­dat, la dis­po­ni­bi­li­tat i que era un refe­rent indis­pen­sa­ble. Molt pre­miat per la seva obra, és de justícia recor­dar la seva empremta en l'asses­so­ra­ment lingüístic de la Cor­po­ració Cata­lana de Ràdio i Tele­visió.