La fama dels valents

Això d'escriure cada quinze dies, en la gale­ria, cada cop se'm fa més com­pli­cat, la calor hi ajuda. I no és perquè em trobi a dis­gust fent-ho, acu­dint fidel­ment a la cita amb les meves lec­to­res i lec­tors (que us sem­bla la pedan­te­ria?) ni perquè no tin­gui ganes d'escriure, sinó perquè els temes de pes s'acu­mu­len en el meu magí com si fos l'apar­tat infi­nit de precs, pre­gun­tes i moci­ons d'una cor­po­ració de capi­tal de província qual­se­vol... i en dues set­ma­nes (últi­ma­ment) pas­sen un pilot de coses. A tots els àmbits ter­ri­to­ri­als cone­guts, per mirar de ser precís, geogràfica­ment par­lant. Local. Comar­cal. Naci­o­nal. Esta­tal. Euro­peu. Espai side­ral... I paro aquí, no fos cas que el minis­tre d'Afers Estran­gers espa­nyol em cridés a l'ordre. Abdico (un més ja ni es nota, està de moda) de par­lar-ne i em refu­gio en els joves. Es nota que ja tinc una edat i que l'etapa de papa de mai­nada petita o ado­les­cent ja la vaig superar. Com vaig xalar! Quins anys! Amb l'ai al cor. Dia sí, dia també, i totes les nits del cap de set­mana. Anar des­co­brint junts de la maneta, pri­mer, i de la mà, tot seguit, el que la vida ens depa­rava ple­gats és la millor de les aven­tu­res. Reco­ma­nada. Paraula. Rebut­geu imi­ta­ci­ons “made in USA” i vídeo­jocs de pan­ta­lla tàctil. Bàsica­ment, del que es tracta és de tocar molt i aca­ri­ciar més, “made in aquí”. Que els joves crei­xen i crei­xen i no hi ha ningú que els pari. A veure qui és el guapo que ho intenta. En sor­tirà esqui­lat. Bravo per elles i ells. Per ser valents i voler-se men­jar el món. Tal com van fer més de 150 alum­nes de sis esco­les i ins­ti­tuts de la ciu­tat de Girona i tota la claca de mares i pares i avis i àvies i tiets i tie­tes dijous, al tea­tre del muni­cipi, par­ti­ci­pant de la ter­cera edició del Fama Girona. Peter Pan, Wendy i la seva penya varen ser els pro­ta­go­nis­tes. El jove pro­ta­go­nista que pot volar i mai no es fa gran. Bona metàfora, pels temps que cor­ren; com també ho fan les noies i els nois que auto­ges­ti­o­nen els casals popu­lars que han acon­se­guit usur­par a l'espe­cu­lació immo­biliària. Mig ama­gats de la ciu­tat dels qua­tre rius i una sèquia. És el súmmum no valo­rar-los prou, no pon­de­rar la seva valen­tia, no posar-los d'exem­ple a seguir. Són coses de joves, diem. I obli­dem que són el futur, el nos­tre futur. Ens hem fet grans, tris­ta­ment. L'ale­gria que tras­puen els joves actors de les seves vides per estre­nar hau­ria d'enco­ma­nar-nos la urgència de tor­nar a apren­dre a volar, de recu­pe­rar aque­lla valen­tia que única­ment les nos­tres filles i fills pro­ta­go­nit­zen. Afa­mats de con­ques­tes, sumem-nos a la fama dels valents: els joves.