Opinió

Iceta i la deriva del PSC

Diuen que la sortida és fer-lo primer secretari. Ai las! Resulta
que ha estat ell el
pare intel·lectual d'aquesta deriva

El 13 de juliol del 2011 vaig publi­car a les pàgines d'aquest diari l'arti­cle El PSC i la cen­tra­li­tat política. Hi comen­tava la pèrdua pro­gres­siva d'influència d'un par­tit que en altres èpoques ha estat hegemònic en tots els àmbits de poder: al govern de l'Estat, a la Gene­ra­li­tat, a la gran majo­ria dels grans ajun­ta­ments cata­lans o a la cobe­jada Dipu­tació de Bar­ce­lona. Fins i tot abans del novem­bre del 2010, quan es va aca­bar l'expe­ri­ment del tri­par­tit, les pata­ca­des elec­to­rals del PSC havien estat cons­tants. Mal­grat acon­se­guir gover­nar, no va gua­nyar ni les elec­ci­ons del 2003 (va obte­nir 42 escons) ni les del 2006 (37 escons). El cicle elec­to­ral nega­tiu no es va atu­rar el 2010 (28 dipu­tats). Al con­trari, es va repe­tir el 2012, quan el GP Soci­a­lista va que­dar reduït a 20 escons. Els con­so­lava veure les desgràcies del rival, CiU, que havia hagut de seure a la ban­queta durant set anys mal­grat gua­nyar les elec­ci­ons.

En el mateix arti­cle també apun­tava que el PSC enve­llia mala­ment. S'havia con­ver­tit en un par­tit muni­ci­pa­lista i metro­po­lità, que no és poca cosa, però no va saber cop­sar el movi­ment de fons que estava can­vi­ant la soci­e­tat cata­lana. Arran de la victòria soci­a­lista del 1982, que va cap­gi­rar com un mitjó els equi­li­bris interns de l'època de la tran­sició, el PSC es va anar “nor­ma­lit­zant” i a poc a poc el PSOE l'assi­mi­la­ria a les altres fede­ra­ci­ons, amb molt poca resistència, per cert, de l'ano­me­nat sec­tor cata­la­nista, començant per la pèrdua, l'any 1984, del grup par­la­men­tari propi al Congrés dels Dipu­tats. El PSC es va con­ver­tir lla­vors en el par­tit de les grans capi­tals cata­la­nes i en el gra­ner de vots del PSOE per batre, sobre­tot, el PP. Tot i que a Cata­lu­nya el PP sem­pre ha estat mino­ri­tari, les cam­pa­nyes elec­to­rals més agres­si­ves del PSC ana­ven diri­gi­des a enfor­tir el PSOE con­tra el PP. Aquell “si tu no hi vas, ells tor­nen” no van diri­gir-lo mai con­tra CiU. Durant anys la missió del PSC con­sistí a aju­dar el PSOE a man­te­nir –o a recu­pe­rar– el poder de l'Estat. Amb Espa­nya al cap, Cata­lu­nya esde­ve­nia secundària. El que va pas­sar del 2003 al 2010 va ser con­seqüència del canvi de car­ril que va fer ERC, que per pri­mera vegada va apos­tar per cons­truir un bloc d'esquer­res per comp­tes del bloc naci­o­nal, que és el que Carod Rovira havia ofert a Pujol el 1999 i aquest va refu­sar.

El tri­par­tit va aca­bar en un sonor fracàs, com tot­hom sap, perquè ERC va pro­vo­car totes les cri­sis gover­na­men­tals ima­gi­na­bles, fins arri­bar a la crisi final de l'Esta­tut l'any 2006. Però també va fra­cas­sar perquè el PSC va retor­nar a la lògica “espa­nyo­lista” que acabo d'expli­car. Després de la victòria elec­to­ral de Rodríguez Zapa­tero, i a pesar de la gran­di­loqüència d'algu­nes decla­ra­ci­ons, com la que va pro­nun­ciar José Mon­ti­lla al Palau Sant Jordi adreçant-se a Rodríguez Zapa­tero: “José Luis, els soci­a­lis­tes t'esti­men bé, però encara esti­mem més Cata­lu­nya i els seus ciu­ta­dans”. No va ser ben bé així. Segu­ra­ment, José Mon­ti­lla ha estat el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que menys va creure en la ins­ti­tució que pre­si­dia. Tam­poc no en va enten­dre el sim­bo­lisme. I és que la infeu­dació del PSC pel PSOE, que havia començat el mateix 1978, va redo­blar-se amb la impli­cació de molts soci­a­lis­tes cata­lans en els governs de Felipe González i Rodríguez Zapa­tero. ¿No tro­ben sig­ni­fi­ca­tiu que Carme Chacón com­petís amb Rubal­caba pel lide­ratge del PSOE i, en canvi, no hagi plan­te­jat mai cap bata­lla per diri­gir el PSC?

El PSC s'ha des­di­bui­xat naci­o­nal­ment al mateix ritme que el naci­o­na­lisme mode­rat s'ha sobi­ra­nit­zat. L'obi­o­lisme i el mara­ga­llisme eren adver­sa­ris del pujo­lisme. Hi esta­ven ben obses­si­o­nats. Pre­te­nien el poder i al mateix temps cons­truir un relat propi sobre Cata­lu­nya i Espa­nya. No se'n van aca­bar de sor­tir mai, mal­grat ocu­par tota mena de tri­bu­nes públi­ques (ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals i pro­fes­si­o­nals, dia­ris, edi­to­ri­als, mit­jans de comu­ni­cació, etc.) i domi­nar les uni­ver­si­tats. No van encer­tar a tro­bar la fórmula pujo­li­ana, presa del cata­la­nisme clàssic, que com­pa­ti­bi­lit­zava el naci­o­na­lisme català amb l'esta­tisme espa­nyo­lista. Sota el pujo­lisme va créixer una gene­ració naci­o­na­lista cada vegada més sobi­ra­nista, espe­ci­al­ment després de tas­tar els límits de l'auto­no­misme. A recer del muni­ci­pa­lisme i l'esta­tisme espa­nyo­lista soci­a­lista, en canvi, va con­so­li­dar-se una gene­ració naci­o­nal­ment híbrida que ara es refu­gia en metàfores fami­li­ars (“el PSC és un par­tit dis­se­nyat per no triar entre pare i mare, entre Cata­lu­nya i Espa­nya”) que moles­ten fins als antics votants. És això el que explica per què el PSC està cada dia més aïllat. Diuen que la sor­tida és fer Miquel Iceta pri­mer secre­tari. Ai las! Resulta que ha estat ell el pare intel·lec­tual d'aquesta deriva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia