PSC conill

El 2007, als conills se'ls va com­pli­car l'existència. Els conillòlegs no s'aca­ben de posar d'acord en quin va ser el nom­bre d'ani­mals que es van exi­liar. Van ser molts. Clar, tu ets un conill i un dia estàs mirant la tele amb la família i surt el govern de Zapa­tero dient que per com­ba­tre la inflació cal men­jar conill per Nadal. Els cor­ders, pollas­tres, lla­gos­tes van res­pi­rar tran­quils... Men­tres­tant, els conills feien les male­tes cames aju­deu-me. L'Ope­ració Men­geu Conills Perquè Així No Puja­ran Els Preus (OMC­PAN­PEP) és de les coses més valen­tes i seri­o­ses que s'han fet en aquest país: el soci­a­lisme pas­sava de les parau­les als fets. Després de treure conills metafòrics del bar­ret màgic (l'Esta­tut, la crisi, les ener­gies reno­va­bles...) per fi s'embo­tia el conill fresc a la cas­sola de la rea­li­tat.

Ara, com el conill amb alli­oli, tot retorna. Zapa­tero, el xef coni­ller, ja ha fet anar el mor­ter i ha dit que la can­di­da­tura de Miquel Iceta al cap­da­vant del PSC és per lle­par-se els bigo­tis. Cal espan­tar-se? No, perquè el conill, de mena, ja és poruc. Davant de qual­se­vol amenaça la cri­a­tura fa dues coses: tocar el dos o ajeure's simu­lant estar mort. Així que és igual el que digui Zapa­tero, Naran­jito, Manolo el del bombo, o qui lideri el PSC: perquè l'única prova de la veri­tat pas­ta­naga és que el conill no faci el conill. La taula està parada. I, passi el que passi el 9 de novem­bre, haurà de pas­sar alguna cosa. Ja sigui a les urnes, als car­rers, als des­pat­xos, o men­jant pis­tat­xos. Si el PSC no hi és, al dinar fami­liar, mudarà a conill esco­ni­llat. Una fugida de por al qua­drat: subs­tan­tiva i ver­bal. Atents nutri­ci­o­nis­tes. Ja adver­teix l'Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut: el conill esfu­mat no figura com a ali­ment. També ho avisa l'Asso­ci­ació de Cui­ners No Con­fon­guem el Fum amb el Ros­tit: la cuina d'avui ja no es fa ni amb bar­rets ni cas­so­les màgiques. Perquè, com diuen els lli­bres de cuina tra­di­ci­o­nal avant­guar­dista: més val ser cua de conill viu que cap de lleó mort.