El discurs del rei

Era ben espe­rat ahir el dis­curs del rei, perquè alguns pre­te­nien sen­tir el que no era pre­vi­si­ble sen­tir. Com ara una referència explícita al sen­ti­ment majo­ri­tari de la soci­e­tat cata­lana, una crida a l'acord que res­pectés, també, aquest sen­ti­ment. No hi va ser. La referència explícita. Sí que n'hi va haver, però, a “la gran nació” que per a sa majes­tat és Espa­nya, o “a la uni­tat i a la per­manència de l'Estat”, que encarna ell. Perquè no pot ser d'una altra manera. Perquè la corona, a Espa­nya, només s'entén des de la gran­desa i la uni­tat. Que, per cert i no per casu­a­li­tat, con­ti­nuen garan­tint les for­ces arma­des. Reno­vació de la ins­ti­tució? Con­tinuïtat total. En la fe, en els valors, en el dis­curs –amb fonètica més lleu­gera, això sí. També en la pompa mili­tar prèvia i poste­rior a la com­pa­rei­xença par­la­mentària. Aquesta mateixa con­tinuïtat abso­luta, la de Felip VI res­pecte a Joan Car­les I, dema­nava algun matís. El va tenir, poc con­vin­cent, l'expríncep quan va refe­rir-se a “una Espa­nya en què no es tren­quin els ponts de l'ente­ni­ment” i va rei­vin­di­car les “llengües que són un patri­moni comú con­sa­grat a la Cons­ti­tució”. A l'Espa­nya “unida i diversa” de Felip VI “caben tots els sen­ti­ments i les sen­si­bi­li­tats”. Tret de la dis­crepància naci­o­nal o de la volun­tat majo­ritària de dei­xar-ho córrer. Hi caben “totes les for­mes de sen­tir-se espa­nyol”, menys la de no sen­tir-se'n. Un gran dis­curs, majes­tat. L'habi­tual. Com habi­tu­als van ser ahir i seran avui les genu­fle­xi­ons dels vos­tres súbdits.