Cridar la sort

Escric aquesta columna la vigília de Sant Joan: ja tenim les coques i el cava per aquest ves­pre; petards no, perquè la mai­nada de casa ja són massa grans per a les piu­les i les ben­ga­les, i els petards de mida supe­rior sem­pre m'han sem­blat una mica sal­vat­ges –i a més el soroll fa patir molt el gos i els gats, que ja s'han ama­gat i no sor­ti­ran fins que la cosa esti­gui tran­quil·la. A mi la nit de Sant Joan m'agrada perquè és el pre­ludi d'un temps que, tot i que ara és força cruel –la feina, si en tens; la calor; les vacan­ces, si en fas, que cos­ten de pagar–, havia estat un dels millors de la infan­tesa. Sant Joan ens fa il·lusió perquè encara tenim tots a la memòria les revet­lles de quan érem petits, que sí que eren la porta de les vacan­ces, oberta de bat a bat, l'escola aca­bada, l'estiu que s'allar­gava inter­mi­na­ble­ment, els melons, les síndries, els préssecs d'aigua, les hores de lec­tura, els pri­mers banys de mar. M'ense­nya­ven que aquesta és la nit de l'amor, l'ama­bi­li­tat, la per­mis­si­vi­tat, i jo apre­nia que a la foguera, a més de mobles vells i andròmines, s'hi cre­ma­ven els mal­de­caps, i que fades i goges eren petits espe­rits màgics, lleu­gers i simpàtics, a qui podíem dema­nar desit­jos asse­nyats. I sentíem, com diu un poema de Car­ner, en la bonança de la nit, olor d'alfàbrega i de ginesta. I no ens des­cuidàvem el ritual de cada any: escriure en petits papers el nom dels nens que ens agra­da­ven, car­go­lar-los estrets i dei­xar-los en un bol ple d'aigua, a sota el llit: l'endemà sem­pre n'hi havia un de més des­car­go­lat que els altres... Jo aquest any seguiré la tra­dició però, en comp­tes de noms de nens, als papers hi escriuré les res­pos­tes a les pre­gun­tes del 9-N. Posaré tres papers, ben car­go­lats: en un hi escriuré SÍ-SÍ, en l'altre SÍ-SÍ i en l'últim SÍ-SÍ. Això és fer tampa!, em direu. Però és que jo sem­pre ho he fet així. Tota la vida, als papers car­go­lats amb els noms dels nois que m'agra­da­ven –i amb qui m'havia de casar!– sem­pre hi havia el mateix, i l'endemà al matí, evi­dent­ment, el nom que hi havia al paper més desem­bo­li­cat era el que jo volia. Però jo d'això no n'he dit mai fer trampa, sinó cri­dar la sort.