Girona, l'oportunitat

Si els afers de l'Estat no deci­dei­xen una altra cosa, d'aquí a poques hores el fla­mant monarca espa­nyol arri­barà a Girona per par­ti­ci­par en l'acte de lliu­ra­ment dels pre­mis Impulsa. Sigui per pura coin­cidència o per estratègica pla­ni­fi­cació, difícil­ment hau­ria pogut estre­nar la seva monàrquica agenda amb una visita més opor­tuna. Perquè, per poc que pari l'ore­lla, a les comar­ques giro­ni­nes podrà pal­par de pri­mera mà els ingre­di­ents del repte més impor­tant al qual haurà de fer front els pri­mers temps del seu reg­nat. En con­tra del que ell mateix va pre­veure durant un dinar infor­mal amb un grup de giro­nins –“a mi em tocarà admi­nis­trar l'avor­rida nor­ma­li­tat”–, l'hereu Borbó arriba al tron enmig d'una crisi política i ins­ti­tu­ci­o­nal colos­sal. Això que al cen­tre en diuen la cuestión cata­lana i que aquí va des del dret a deci­dir fins a la inde­pendència, impli­carà esprémer al màxim la funció d'àrbi­tre i mode­ra­dor que la Cons­ti­tució espa­nyola li atorga.

Perquè els grans rep­tes són també grans opor­tu­ni­tats. Pos­si­bi­li­tats de fer foc nou, tren­car els mot­llos inútils i for­jar nous con­sen­sos basats en el diàleg i el pacte. Durant segles Cata­lu­nya ha sigut la qüestió pen­dent, l'inter­ro­gant obert, la ferida mal curada. Els pedaços, ama­nits de des­con­fiança i gasi­ve­ria, només han permès un anar tirant ran­que­jant. Fins que ha dit prou. Per això és el moment de bus­car la solució defi­ni­tiva, un acord ampli i generós que impli­carà renúncies però que, en dar­rer terme, ha de bene­fi­ciar tot­hom. Com que la sang blava no dóna super­po­ders, no es poden dema­nar heroïcitats però sí que és lícit tenir espe­rança. Perquè, com el mateix monarca va dir la set­mana pas­sada davant del Congrés, “els sen­ti­ments s'han de com­pren­dre a més de res­pec­tar-los”. I enlloc millor que a Girona per començar la feina.