Opinió

LA GALERIA

De l'Ateneu a la UNED

Hi havia mestres gironins que no tenen carrer dedicat però que bé es mereixen gratitud

A finals del mes de juny la seu de la UNED del car­rer Sant Josep tan­cava les por­tes per tras­lla­dar-se a les noves dependències de l'antiga fàbrica Coma Cros de Salt. S'aca­bava així un llarg i fecund període dels estu­dis a distància a la ciu­tat de Girona, on durant molt temps varen ser vis­tos com una mena d'empelt uni­ver­si­tari estrany. En el seu moment, però, la Dipu­tació va deci­dir fer una aposta pel man­te­ni­ment d'aquests estu­dis i va com­prar l'edi­fici, que roma­nia aban­do­nat al nucli antic, perquè s'hi pogués ins­tal·lar la UNED. Aquest immo­ble no és històric i no està cata­lo­gat com a tal, però té una història al dar­rere. El pro­pi­e­tari era la SA Gro­ber i abans de la guerra es conei­xia com l'Ate­neu, una enti­tat cul­tu­ral molt dinàmica que durant un cert temps fou pre­si­dida pel peri­o­dista i escrip­tor Car­les Rahola. Després de la guerra civil es con­vertí en escola de primària per a nens, amb pre­ferència pels fills dels tre­ba­lla­dors de la fàbrica. Les auto­ri­tats de l'època deci­di­ren supri­mir-li el nom repu­blicà i el bate­ja­ren com a Fomento de Cul­tura, però la mai­nada conei­xia aquell col·legi com L'Ate­neu sense tenir idea de l'ori­gen del mot. Era una bona escola perquè tenia bons mes­tres. A diferència del col·legi pro­per dels Maris­tes, on sovint els nens rebien plan­to­fa­des i, en alguns casos, toca­ments, al car­rer Sant Josep es res­pi­rava un ambi­ent que es podria con­si­de­rar laic tot i que el fran­quisme impe­rant obli­gava a l'assistència a algun acte religiós, però la majo­ria dels alum­nes pro­cu­ra­ven sal­tar-se'ls amb la indis­si­mu­lada com­pli­ci­tat dels pro­fes­sors. Només el direc­tor era un capellà, mossèn Joa­quim, però era d'un tarannà con­ci­li­a­dor, que fins i tot gosava enco­rat­jar un cert tren­ca­ment de les nor­mes que la dic­ta­dura impo­sava. Així, per exem­ple, el mes­tre Baró i Güell impar­tia clas­ses de música inclo­ent en el reper­tori cançons que eren al llin­dar de la pro­hi­bició gover­na­tiva arra­co­nant només per un cas d'ins­pecció sob­tada l'obli­gat Cara al sol. Hi havia també mes­tres giro­nins que no tenen car­rer dedi­cat però que bé es merei­xen gra­ti­tud i record ciu­tadà, com els senyors Pujo­lar i Mas, el mes­tratge dels quals anava més enllà dels tema­ris obli­gats, ja que s'endin­sava en la trans­missió del saber entès aquest com a curi­o­si­tat, vivències i il·lusi­ons de futur. L'edi­fici ha que­dat buit però cal espe­rar de la sen­si­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal que ben aviat se li pugui donar un ús ciu­tadà en con­sonància amb la seva història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia