La paret

Som dis­sabte al matí, de ple a les Jor­na­des Cata­lu­nya, Lli­ber­tat i Dig­ni­tat, a l'Audi­tori de Girona. Una paret separa dues sales a on s'han pro­gra­mat dos actes simul­ta­nis que aple­guen un públic que no ha dei­xat cap cadira buida. En una sala, Carme For­ca­dell, pre­si­denta de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana. A l'altra, Fer­ran Mas­ca­rell, con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat. A la pri­mera sala es parla de la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés sobi­ra­nista català. A l'altra, de lite­ra­tura cata­lana. En el fons, però, a per­tot es parla del mateix, de l'afar­ta­ment com­par­tit envers la sor­desa de l'Estat espa­nyol, de la con­versió a la causa inde­pen­den­tista de molta gent que al final ha triat entre la intel·ligència i la humi­li­ació, de la cer­tesa que la mobi­lit­zació pacífica i la per­sistència opti­mista fan caure sem­pre les tor­res més altes. For­ca­dell és rebuda amb un aplau­di­ment ina­ca­ba­ble que gai­rebé no la deixa par­lar i aquest aplau­di­ment diu més coses que qual­se­vol paraula. Mas­ca­rell recorda que el gran drama del cata­la­nisme era als anys trenta la ine­xistència de novel·les que esti­gues­sin a l'altura de la poe­sia. Afe­geix que ara Cata­lu­nya té novel·les i que això sig­ni­fica que ho tenim tot gua­nyat. La simul­taneïtat dels dos actes és la foto­gra­fia per­fecta de la rea­li­tat del nos­tre país. D'una banda, això que en ter­mes pujo­li­ans en diríem sim­ple­ment la gent. De l'altra, la política, que final­ment ha entès que el repte era con­nec­tar altra vegada amb el car­rer i tenir el coratge sufi­ci­ent de con­duir-nos a les urnes. Enmig hi ha la paret, però els aplau­di­ments unei­xen les dues sales. El con­se­ller acaba desit­jant que als nos­tres néts no els cal­gui miti­fi­car el 2014 i per acon­se­guir-ho, avisa, cal que aquest any no sor­tim der­ro­tats. Cons­ci­ent que s'adreça als escrip­tors, tanca el seu par­la­ment amb con­tundència literària. Si Cata­lu­nya és una novel·la, el final ja està escrit.