Dimissions

La recent dimissió d'Oriol Pujol amb setze mesos de retard –setze mesos de càrrec i silenci– pot ser com­pren­siva del punt de vista per­so­nal, però política­ment és una dis­funció de mal jus­ti­fi­car. Si la justícia no és del tot satis­factòria quan és massa lenta, la dimissió tam­poc no és democràtica­ment salu­da­ble si arriba massa tard. L'art de la dimissió no ha estat mai el fort de la nos­tra classe política –no li tro­ben la gràcia– i hem esde­vin­gut el país de les grans dimis­si­ons per­du­des. De les forçades per cau­ses judi­ci­als, però també de les de pura base política. Sem­pre he pen­sat que per la manera que el pre­si­dent Mas havia con­vo­cat les dar­re­res elec­ci­ons (només al cap d'un any) i amb la demanda explícita d'una gran majo­ria, davant del resul­tat obtin­gut aque­lla nit no podia fer altra cosa que pre­sen­tar la dimissió. Era una situ­ació de manual, un ritual, del meu punt de vista, neces­sari. Vull pen­sar que, en la inti­mi­tat, un demòcrata com ell ho tenia clar. Es va optar per no fer el gran gest i cons­truir una majo­ria de govern esta­ble amb l'argu­ment que hi havia prou coin­cidències amb els objec­tius finals. D'acord, per­fec­ta­ment legítim, però pot­ser si el pre­si­dent s'hagués sotmès a aquell tràngol difícil avui la seva auto­ri­tat moral i política seria inqüesti­o­na­ble. En la història de la política el retorn del dimis­si­o­nari sol ser un esde­ve­ni­ment emo­ci­o­nant: no hi ha res com algú amb grans ide­als que ha assu­mit el seu somni frus­trat, però que –més vell i més savi– torna per fer-lo pos­si­ble a la segona opor­tu­ni­tat. Una bona dimissió a temps sol augu­rar un retorn esplen­dorós. Als ini­cis de la tran­sició, el lide­ratge de Felipe González va aga­far una embran­zida extra­or­dinària quan va renun­ciar a la ree­lecció com a secre­tari gene­ral del PSOE el 1979 perquè ja no podia com­par­tir els prin­ci­pis mar­xis­tes del par­tit. D'aque­lla renúncia ines­pe­rada en va sor­gir el capi­tal polític que González va pre­ser­var durant més d'una dècada. De vega­des en la renúncia hi ha l'aval.