anàlisi
L'entrevista
Només mirant el que ha costat que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, tingués a bé rebre el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, a La Moncloa, ja és un mal presagi. Només per aquesta demostració de domini del president espanyol i per les declaracions insultants i supèrbies quan es referia a la proposta que va fer Artur Mas sobre la possibilitat, si hi ha acord, de canviar pregunta i data, a Bloomberg, cal pensar que no hi ha gaire espai per a l'optimisme. I si la insolència hagués de tenir més reforç, els guardians de la puresa li han deixat clar en el manifest Juntos e iguales, que l'Alcorà de la Constitució és un text imperatiu i no permet cap interpretació possible.
Així doncs, aquells d'aquí i d'allà que posen en equidistància de la culpa o de l'èxit tots dos presidents cometen una injustícia només atribuïda a la mala fe. L'entrevista no serà entre dos presidents en igualtat de condicions, ni amb les mateixes intencions. A Madrid fa temps que l'objectiu és vèncer i humiliar els nacionalistes, convençuts que així deixaran d'empipar durant força anys. I aquest consens espanyolista que els ha portat a una anàlisi equivocada té un punt feble important: és la gran majoria de la societat catalana la que empeny, no és la “locura de Mas”, com repeteixen. I quan a una societat se la maltracta, això sempre queda en la memòria i reacciona.
Encara que la publicitat oficial presumeixi de com va l'economia i ens diguin que hem superat els moments pitjors, Espanya segueix sent un malalt greu. Un malalt al qual els anys de bona vida induïda pel crèdit i no pel treball, i els de la crisi, han malmès molt el seu cos econòmic, i el que queda presenta una feblesa i una debilitat molt perilloses, i per no deixar-nos tranquils. Aquesta setmana, la premsa ens ha recordat que el deute públic espanyol ha tornat a pujar i s'ha situat per sobre del 97% del PIB, i també un informe del BBVA ens ha dit que una de cada quatre empreses espanyoles necessitaran tots els beneficis de deu anys per amortitzar els seus deutes. Això és el doble de la mitjana europea. Tot i que les empreses l'han reduït una mica: fa quatre anys, per cada euro de recursos propis de l'empresa, en tenia 1,4 de deute, ara la ràtio és de l'1,1, però els indicis de certes previsions no gaire llunyanes indiquen que en poc temps podrien entrar en un període d'alça de tipus d'interès. Un fet que, si s'acaba produint, seria molt perjudicial. Actualment, ja el 25% de les empreses destinen el 60% del marge d'explotació a pagar despeses financeres. Així doncs, amb un malalt tan dèbil, una recaiguda seria possible.
Tampoc el president espanyol voldrà tractar en l'entrevista el finançament, perquè per ells és una de les possibilitats que tenen i fan servir per sotmetre'ns. Només cal pensar com seria el procés català amb un finançament no dependent, com tenen al País Basc. I com que ells també ho pensen, esperar una entesa és inútil. I a més del vessant polític hi ha l'econòmic, explicitat molt bé pel president d'Extremadura, José Antonio Monago, quan fa pocs dies va avisar tothom, i molt especialment els seus: “Si Catalunya marxa del pot comú o es canvien els criteris de repartiment hauré de retallar 400 milions d'euros de despeses socials”. Davant d'aquesta evidència, tampoc cal que ens facin públiques les seves balances fiscals.
Així doncs, la situació no és gaire bona per tenir optimisme pel que fa a l'entrevista, més enllà del fet de l'entrevista. I jo no sóc d'aquells als quals agradaria un fracàs, com sembla que sí que n'hi ha que volen, segons Josep Antoni Duran i Lleida. Si es refereix a Espanya, comparteixo amb ell que n'hi ha molts, però a Catalunya, pocs. En tot cas, sí que coneixent els precedents molts en som dolorosament escèptics.
En l'últim informe del Cercle Català de Negocis ens recorden l'equilibri òptim de Pareto, que diu així: “La màxima prosperitat comuna s'obté quan cap persona pot augmentar el seu benestar en un intercanvi sense perjudicar-ne una altra.” Quan vaig llegir això em va venir a la memòria la tremenda frase del conseller Mas-Colell: “Espanya ens frena.”
