Opinió

La Constitució

No és possible tenir pes en política si no s'és capaç de perdre vots
per defensar les pròpies idees, però aquest paradigma és avui
una excepció
en lloc d'una regla

L'any 1978 la Cons­ti­tució va ser apro­vada per una majo­ria àmplia d'espa­nyols i va ser valo­rada com una eina bàsica per a la recons­trucció d'Espa­nya després dels anys de la dic­ta­dura. Ara és cri­ti­cada per molts i con­si­de­rada per part de la ciu­ta­da­nia com un des­torb més que com una ajuda per a la con­vivència social i política.

La Cons­ti­tució no és el pro­blema. Els con­flic­tes més aguts i urgents que tenim no es solu­ci­o­na­ran per un canvi cons­ti­tu­ci­o­nal, la cor­rupció, la crisi econòmica, l'atur, el mal fun­ci­o­na­ment de la justícia, la manca de res­pecte per les ins­ti­tu­ci­ons, el sis­tema elec­to­ral, el finançament de Cata­lu­nya en par­ti­cu­lar i de les comu­ni­tats autònomes en gene­ral, l'ense­nya­ment... No es solu­ci­o­na­ran perquè són ali­ens a la Cons­ti­tució. És cert, però, que un canvi cons­ti­tu­ci­o­nal podria can­viar l'estruc­tura de l'Estat per fer-lo més fede­ral, tal com la majo­ria dels cata­lans desitja i, fins i tot, donar a les comu­ni­tats autònomes que ho deci­dis­sin la lli­ber­tat de triar el seu futur din­tre d'aquest Estat o sepa­rant-se'n, però és alta­ment impro­ba­ble que un canvi cons­ti­tu­ci­o­nal com aquest sigui votat pels espa­nyols.

Si per solu­ci­o­nar el que és urgent no cal can­viar la Cons­ti­tució, i per refor­mar el que és impor­tant és impro­ba­ble que es pugui fer perquè el canvi, si es fes, no ani­ria en aquesta direcció, la con­seqüència és que més val no inten­tar una empresa que serà objec­ti­va­ment difícil i té un resul­tat més que incert. Ho explica en Miquel Roca entrant en el fet que la Cons­ti­tució és l'expressió d'un pacte i que, si ara el de 1978 no es pot reno­var perquè ni es donen les cir­cumstàncies, ni hi ha la volun­tat de fer-ho, ni actors que ho puguin dur a terme, l'intent està abo­cat al fracàs. No es pot expres­sar millor.

Hem de cons­ta­tar que aquesta és una con­clusió contrària a la que prac­ti­quen la majo­ria dels pobles amb una tra­dició democràtica arre­lada que modi­fi­quen i adap­ten de manera cons­tant les seves Cons­ti­tu­ci­ons. Aquest és el cas de França, Ale­ma­nya, els EUA i, més encara, el Regne Unit, que no té Cons­ti­tució escrita. Però és veri­tat que vivim a Espa­nya una crisi política pro­funda agreu­jada per la crisi econòmica que implica un nivell d'enfron­ta­ment social i polític tal que fa ina­de­quada una acció que, en cir­cumstàncies no tan extre­mes, seria lògica i útil. Això no vol dir, ans el con­trari, que no es puguin pac­tar solu­ci­ons que, sense resol­dre l'essència dels pro­ble­mes estruc­tu­rals que tenim, ens facin la vida més fàcil i alleu­ge­rin part de la tensió i enfron­ta­ment que patim.

Accep­tem com a hipòtesi que el “pro­blema català” no té solució de moment, res impe­deix que pels pro­pers dos anys el sis­tema de finançament de les comu­ni­tats que tenen més dèficit, Cata­lu­nya, València, Bale­ars, no es pugui pac­tar via bes­tre­tes de manera que el finançament de la Gene­ra­li­tat i de les altres ins­ti­tu­ci­ons autonòmiques no vagi a cegues cap a un objec­tiu de des­pe­ses i ingres­sos que por­ten a pla­ni­fi­car uns pres­su­pos­tos que són impos­si­bles d'asso­lir i, per tant, creen un nivell d'incer­tesa que tensa i per­ju­dica, no només aquests governs autonòmics, sinó els fun­ci­o­na­ris, els ser­veis públics i la ciu­ta­da­nia d'aquests ter­ri­to­ris en par­ti­cu­lar. Accep­tem com a hipòtesi pro­ba­ble que una reforma en pro­fun­di­tat de l'admi­nis­tració no és ara pos­si­ble però sí ho seria votar una llei entre tots els par­tits que per­metés la sepa­ració directa i total de qual­se­vol acti­vi­tat pública dels polítics impu­tats per casos de cor­rupció men­tre el cas no arriba a sentència ferma.

Hi ha molts exem­ples. Aquesta política de mirar de resol­dre el que no és cen­tral men­tre con­vi­vim amb els pro­ble­mes tron­cals vius i sense resol­dre fins que les cir­cumstàncies per­me­tin afron­tar-los fa pos­si­ble millo­rar l'entorn i des­tensa l'ambi­ent. Hem d'acos­tu­mar-nos a viure amb crisi i amb con­flicte, les solu­ci­ons tant polítiques com econòmiques és pro­ba­ble que tri­guin a arri­bar.

És aquesta manca de volun­tat de resol­dre els pro­ble­mes, aquesta decisió de no arris­car res, de seguir la volun­tat abso­luta dels pro­pis votants, dels pro­pis par­tits, aquesta pràctica “tri­bal” de la política, la que està ero­si­o­nant la cre­di­bi­li­tat dels polítics i de la política. No és pos­si­ble tenir pes en política si no s'és capaç de per­dre vots per defen­sar les pròpies idees, però aquest para­digma és avui una excepció en lloc d'una regla. Els pro­ble­mes no poden ser eterns i la rea­li­tat és tos­suda i s'acaba impo­sant, l'inici de la solució és sem­pre creure que aquesta exis­teix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia