Independències, Europa

Amb una per­sistència impla­ca­ble, els dia­ris de Madrid (i supose que els de Bur­gos, Sevi­lla o Bada­joz, però no els conec) acu­mu­len cada dia pàgines i més pàgines dedi­ca­des al com­bat ideològic con­tra el des­a­fi­a­ment sobi­ra­nista, la deriva cata­lana, l'órdago sepa­ra­tista i altres epítets i qua­li­fi­ca­tius equi­va­lents per defi­nir “el pro­blema”. Són papers que, gene­ral­ment, es poden divi­dir entre el sim­ple insult, la infàmia o el pam­flet viru­lent i sil­ves­tre, i l'argu­men­tació apa­rent­ment fona­men­tada però sem­pre par­cial, plena de sofis­mes i de fal­se­dats hàbil­ment camu­fla­des. Com ara els argu­ments que acu­dei­xen a la història con­tem­porània o a la uni­tat d'Europa, segons els quals els “naci­o­na­lis­mes” serien cosa del pas­sat, i la inde­pendència de nous països, un ana­cro­nisme sense cap sen­tit. Obli­dant o igno­rant que jus­ta­ment la història con­tem­porània d'Europa, la història dels dar­rers cent anys, demos­tra exac­ta­ment el con­trari: sepa­rar-se, for­mar un estat nou, ha sigut un feno­men tan gene­ral, tan recur­rent, que sense ell no es pot enten­dre ni tan sols el mapa del nos­tre con­ti­nent, ni la seua con­fi­gu­ració política, ni les notícies de l'actu­a­li­tat.

Si vostès tenen la curi­o­si­tat de con­fec­ci­o­nar una llista dels països d'Europa, és a dir dels estats reco­ne­guts en el ter­ri­tori que va, com hau­ria dit Char­les De Gau­lle, “de l'Atlàntic als Urals” i pot­ser una mica més, la llista és la següent, i dis­cul­pen la pro­li­xi­tat: Albània, Ale­ma­nya, Andorra, Armènia, Àustria, Azer­baid­jan, Bie­lorússia, Bèlgica, Bòsnia-Her­ce­go­vina, Bulgària, Croàcia, Dina­marca, Eslovàquia, Eslovènia, Espa­nya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hon­gria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Liech­tens­tein, Lituània, Luxem­burg, Macedònia, Malta, Moldàvia, Mònaco, Mon­te­ne­gro, Països Bai­xos, Noru­ega, Por­tu­gal, República Txeca, Regne Unit, Roma­nia, Rússia, San Marino, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Tur­quia (?), Ucraïna i el Vaticà. Si en des­comp­tem curi­o­si­tats com Liech­tens­tein, el prin­ci­pat de Mònaco, San Marino i la ciu­tat del Vaticà, ens en que­den uns qua­ranta-qua­tre mal comp­tats, Andorra inclosa, que és un país dels Piri­neus, petit i res­pec­ta­ble.

A con­ti­nu­ació, feta la llista, fem també un petit esforç i vejam quin era l'inven­tari ara fa exac­ta­ment un segle, l'estiu del 1914, quan aquell estu­di­ant tuber­culós, fanàtic i deso­ri­en­tat va dis­pa­rar els trets fatals a Sara­jevo i engegà el meca­nisme infer­nal de la pri­mera Gran Guerra. Moment en el qual la major part de la superfície d'Europa estava repar­tida entre tres impe­ris, l'ale­many o prussià, l'aus­tro­hon­garès i el rus, a més alguns resi­dus del turc i del britànic (com ara Malta o Xipre), de manera que més de la mei­tat dels països o estats de la llista ante­rior sim­ple­ment no exis­tien com a tals. I encara, d'aquests, una bona mei­tat es van fer o pro­cla­mar inde­pen­dents a par­tir del 1989. Si repas­sem, doncs, els dar­rers cent anys, com­pro­va­rem que la doc­trina, el movi­ment o el desig de sepa­rar-se d'un estat i for­mar-ne un de propi és tan habi­tual, tan recur­rent, i amb un èxit tan visi­ble, que sense una mul­ti­tud de rep­tes inde­pen­den­tis­tes, deri­ves sobi­ra­nis­tes i altres órda­gos sem­blants no es pot enten­dre res d'aquesta història. Començant el 1906, quan Noru­ega se separa de Suècia, i aca­bant el 2006 i el 2008 quan Mon­te­ne­gro i Kosovo se sepa­ren de Sèrbia. Hi ha països que s'han fet inde­pen­dents, altres que s'han pro­cla­mat inde­pen­dents, i almenys un que “s'ha que­dat” inde­pen­dent, tal com em deia el 1992 a Ohrid, Macedònia, un impor­tant escrip­tor del lloc: “Se n'ana­ren els ser­bis, i ens vam que­dar sols”: quina curi­osa for­tuna.

El sepa­ra­tisme dels ja sepa­rats és doc­trina naci­o­nal acre­di­tada, el dret a la inde­pendència és ine­vi­ta­ble­ment reco­ne­gut quan ja ha sigut apli­cat i exer­cit (excepte el de Kosovo per part d'Espa­nya i Rússia, i algun altre cas exòtic o ridícul...); lla­vors l'inde­pen­den­tisme serà vir­tut patriòtica, resistència naci­o­nal i sovint hero­isme exem­plar. Quant als sepa­ra­tis­mes fra­cas­sats, ja se sap que són doc­trina per­versa i anti­de­mocràtica, intent maligne de dis­gre­gació, pecat intel·lec­tual i moral, i tot això que hem de lle­gir ara mateix cada dia als dia­ris. De manera que la història més recent de la nos­tra mare Europa és un seguit d'inde­pendències i de sepa­ra­ci­ons, i tan­ma­teix, resulta que aquells que ara mateix sos­te­nen la doc­trina o el desig de sepa­rar-se i ser inde­pen­dents –tal com han fet tants altres en tants altres llocs– són acu­sats d'això mateix com a pecat imper­do­na­ble. Acu­sats, vejau rigor de pen­sa­ment, en nom de l'ètica, del dret i de la filo­so­fia.