Rosegadors i ‘mamading'

Els que varen viure l'esclat del turisme a la Costa Brava s'omplen la boca recor­dant aquells temps de des­co­berta i lli­ber­tat. Esbor­rats els anys de pro­hi­bició, totes les bar­re­res havien sal­tat, cap tabú els limi­tava. Les dis­co­te­ques de Llo­ret i de Platja d'Aro eren el paradís dels rose­ga­dors, una espècie ja extin­gida i que tenia com a prin­ci­pal carac­terística la falta de manies a l'hora d'afe­gir una nova osca a la pis­tola. Encara que sovint hi poses­sin més pa que for­matge i els comp­tes fos­sin més fruit de la ima­gi­nació rees­cal­fada que de les matemàtiques, cada dia era una aven­tura fruit de la passió de des­co­brir i l'hedo­nisme de viure. Santa innocència! Els horit­zons ima­gi­na­ris d'aquells pio­ners han que­dat superats amb escreix per les fes­tes sal­vat­ges que durant tot l'any, però espe­ci­al­ment a l'estiu, cre­uen de punta a punta les cos­tes. L'últim exem­ple és el mama­ding, un neo­lo­gisme que des­criu les fel·laci­ons que algu­nes noies fan als cli­ents de deter­mi­nats esta­bli­ments a canvi de begu­des gra­tis. Però, per ser el més recent i el més sòrdid, no és l'únic ni el pit­jor. Les boat par­ties, on es repar­teix alco­hol de gar­rafa fins que el turista perd el conei­xe­ment, els comi­ats de sol­ters amb l'únic objec­tiu de caure rodó enmig de la Ram­bla o la venda d'estu­pe­fa­ents a gra­nel sota l'empara d'un club també for­men part dels “atrac­tius” que s'ofe­rei­xen als turis­tes. L'etern debat sobre quin model turístic volem està superat per la rea­li­tat. La sentència està dic­tada i ja no hi ha manera de fer marxa enrere. En gene­ral i excepte hon­ro­ses excep­ci­ons, hem optat per la massa en comp­tes de la qua­li­tat, pel paquet low lost en lloc de l'exclu­si­vi­tat. Res a dir. Però compte, perquè, i en con­tra del que pen­sa­ven els inno­cents rose­ga­dors, els límits exis­tei­xen i la resistència del nos­tre pri­mer sec­tor econòmic no és infi­nita. La pro­li­fe­ració aquests dies d'infor­ma­ci­ons en els mit­jans inter­na­ci­o­nals on, inten­ci­o­na­da­ment, es gene­ra­litza l'anècdota d'aquesta cara més repul­siva del turisme ha de ser­vir d'avís per cor­re­gir un rumb equi­vo­cat que, si per­sis­teix, només pot con­duir cap a l'estig­ma­tit­zació i la mar­gi­na­li­tat.