Distensions estivals

Per a alguns l'estiu és temps de des­con­nexió i esbarjo; per a d'altres, de reca­pi­tu­lació i recu­pe­ració de plans i objec­tius. Quan em pre­gunto a quina d'aques­tes dues moda­li­tats m'ads­cric, vist el resul­tat he de con­cloure que es tracta d'una com­bi­nació pos­si­bi­lista de les dues. Però la meva deriva per­so­nal no té més interès per als altres.

Dis­po­sar rao­na­ble­ment d'un entorn natu­ral inclina a allò que el poeta en va dir recu­pe­rar un obli­dat sabor d'un mateix. Els bai­xos con­ti­nus de l'estiu superen els tòpics i bres­so­len coin­cidències: la fressa dels pins, la fressa del mar, el retorn de les ciga­les, deliciós ani­mal que des de fa trenta anys si en volies sen­tir te n'havies d'anar a Grècia perquè a Cata­lu­nya, segons diuen, els havien exter­mi­nat els pes­ti­ci­des, però ara, qui sap per quin mira­cle de l'eco­lo­gia, han tor­nat, com sem­pre asso­ci­ats al punt àlgid del sol i la calor.

Per ana­lo­gia contrària –in con­tra­rio motu, en dirien els con­tra­pun­tis­tes–, he anat a parar a la Bibli­o­teca Lau­ren­ti­ana de Mic­he­lagnolo, un espai sever i del tot orto­dox amb les pre­mis­ses del Renai­xe­ment, expres­si­va­ment com­ple­men­tat amb el celebèrrim vestíbul, una coda Sty­lus Phan­tas­ti­cus dins de la mateixa retòrica, però lliu­rant-ne els ele­ments a una expres­si­vi­tat desen­fre­nada.

La retòrica sobre l'abs­tracció con­cep­tual és una fita here­tada del Par­tenó i no tor­nada a asso­lir mai més, tret que no es con­si­de­rin igual de sig­ni­fi­cants les grans con­se­cu­ci­ons de Le Cor­bu­sier, Aalto, Mies van der Rohe i, pot­ser, Wright. Són les últi­mes fites d'un procés amb con­tinuïtat històrica: la vila medi­cea de San­ga­llo uti­li­ta­ritza l'herència de Bru­ne­leschi i Alberti i fa pos­si­ble la reto­rit­zació de Palla­dio, que arriba fins al movi­ment modern: la con­cep­tu­a­lit­zació de l'abs­tracció de la con­cep­tu­a­lit­zació del llen­guatge clàssic. L'arqui­tecte podia haver anat en la direcció de la pre­ca­ri­e­tat primària, i haver reduït els ele­ments del llen­guatge clàssic a la mínima expressió, com els egip­cis a Giza.

Eixu­tesa no vol dir inex­pres­si­vi­tat, en aquest cas el con­trari: Mic­he­lagnolo exa­cerba colum­nes, mènsu­les, mot­llu­res, volu­tes, fron­tons i relleus, mutants així en crítica d'ells matei­xos, i per hipertròfia natu­ra­litza aquest espai com a ens plàstic de natura supe­rior, trans­cen­dint la funció pràctica de l'arqui­tec­tura. Les fornícules són bui­des, no tan sols perquè qual­se­vol estàtua hi esta­ria de més i fins i tot hi que­da­ria ridícula, sinó perquè la fornícula buida és en si mateixa l'estàtua i, trans­cen­dint la con­creció en paràmetres d'arqui­tec­tura o escul­tura, el con­junt és l'objecte expres­siu aca­bat.

La rela­ti­vi­tat dels valors estàtics queda de mani­fest en la diver­si­tat dels plans, un sac­se­ja­ment de la tendència humana a les jerar­quies for­mals. Quin és el pla de referència del para­ment, el del pany de mur blanc i l'exte­rior de les colum­nes? Això com­por­ta­ria apre­ciar que les colum­nes estan enfon­sa­des, i que sobre el pany blanc s'afe­gei­xen els fron­tons sobre els quals s'exca­ven les fornícules. O bé el pla de referència és el més pro­fund, el del fons de les colum­nes, i sobre aquest tot s'hi afe­geix? O al revés, és el més exte­rior, el dels can­tells dels fron­tons i les mot­llu­res, i tots els altres ele­ments s'hi exca­ven? Es tracta d'un altre­lleu o d'un baix­re­lleu? Ni una cosa ni l'altra: jus­ta­ment, d'una burla del qui reque­reixi tals refe­rents per que­dar en pau.

Incre­men­ten la incer­tesa les­pro­por­ci­ons de l'espai, qua­drat en planta, i amb una pro­porció en altura més pròpia d'una torre, incli­na­dora a la inqui­e­tud. Aquest és un lloc per a la demo­lició de con­ven­ci­ons i con­vic­ci­ons, per a la intros­pecció metafísica, per a l'atu­rada de la dialèctica de les cau­sa­li­tats quo­ti­di­a­nes. S'atri­bu­eix a Fran­cesco Cossa una figura al·legòrica sobre la tar­dor, una dona ufa­nosa car­re­gada amb estris de camp i botims de raïm, plan­tada damunt del ter­ri­tori. Tot és rea­lista tret de la mesura de la jove, apre­ci­a­ble a par­tir del mur on recolza el peu: és vint vega­des més gran que una cor­res­po­nent al pai­satge. De les hipertròfies reals a les con­cep­tu­als. Exer­ci­cis de fuga apro­pi­ats per a l'estiu.